A l’octubre de 2020, el Museu Pitt Rivers de la Universitat d’Oxford va reobrir les seves portes després del confinament per la pandèmia amb un canvi significatiu. S’havien retirat 120 restes humanes de l’exposició permanent. D’aquestes restes, les que més van despertar controvèrsia van ser els caps reduïts dels shuar i achuar d’Equador, coneguts com tzantzas, que formaven part de la vitrina denominada «Tractament dels enemics morts». Per a molts visitants, aquest era un dels atractius més grans del museu, des d’una perspectiva científica o com a entreteniment. No obstant això, aquesta decisió va respondre a una postura ètica i a un esforç per descolonitzar el museu. Què significa això i per què és pertinent?
La decisió del museu es va emmarcar en un moment històric de protestes globals en contra del racisme sistèmic, particularment en solidaritat amb el moviment Black Lives Matter gestat per la comunitat afroestatunidenca. A més, acollia els qüestionaments previs realitzats a aquesta institució com a temple del colonialisme. Per exemple, el 2015 el moviment internacional estudiantil Rhodes Must Fall, que va proposar una campanya de remoció de l’estàtua de Cecil Rhodes com a símbol de la supremacia blanca, va tuitar que el Museu Pitt Rivers era un dels espais més violents d’Oxford perquè acollia milers d’artefactes robats a pobles colonitzats a tot el món.
La història d’aquest museu ens acosta a la complexitat del problema de les pràctiques de col·leccionisme occidentals dels objectes dels «altres», la genealogia dels quals es pot rastrejar en el «gabinet de curiositats» utilitzat pels nobles europeus des del segle XVI per exposar objectes del món considerats exòtics. Durant el segle XVIII, la noció de col·lecció es va connectar amb la de taxonomia, particularment des dels científics naturalistes i, al segle XIX, aquesta visió va adquirir noves connotacions en aplicar-se en classificacions etnogràfiques. El museu, fundat el 1884, és un exemple paradigmàtic d’aquest pensament taxonòmic que pretenia classificar el món amb criteris racials. La col·lecció es va iniciar amb la donació de 22.092 objectes arqueològics i etnològics de propietat d’Augustus Henry Lane Fox Pitt-Rivers, oficial de l’Exèrcit britànic, etnòleg i arqueòleg, que els havia recol·lectat entre 1851 i 1880. Les seves condicions per a aquesta donació a la Universitat van ser que el museu portés el seu nom i que mantingués un ordre basat en tipologies que ell havia ideat i que estaven sustentades en el corrent de l’evolucionisme. Com explica l’antropòleg nord-americà James Clifford, aquest paradigma era dominant:
«Cap a la fi de segle l’evolucionisme havia arribat a dominar les configuracions dels artefactes exòtics. Encara que els objectes es presentessin com a antiguitats, ordenats geogràficament o per societat, dispersos en panòplies o arreglats en “grups de vida” realistes i diorames, s’explicava sempre una història de l’evolució humana. L’objecte havia deixat de ser primàriament una “curiositat” exòtica i era ara una font d’informació integrada per complet a l’univers de l’home occidental. El valor dels objectes exòtics consistia en la seva habilitat de testimoniar la realitat concreta d’una etapa anterior de la cultura humana, d’un passat comú que confirmava el present trimofant d’Europa.»
En aquest sentit, les categories de Pitt Rivers i les etiquetes que va atorgar als objectes expressen un pensament colonialista basat en un mètode comparatiu per explicar l’evolució lineal de tres estadis: «el salvatge-primitiu», «el bàrbar» i «el civilitzat». El seu objectiu era esclarir com s’havia donat la història d’Occident, que en algun punt havia estat «primitiva» però que en aquest moment representava el cim de la «civilització». La mirada a les poblacions contemporànies estava filtrada per aquest biaix d’«endarreriment» que s’explicava també en termes biològics i, per això, es van recol·lectar restes humanes que serien analitzades i comparades.
Així, la decisió presa pel Museu Pitt Rivers per a la remoció d’aquestes restes s’enfronta a aquesta història conflictiva però també al present. Segons l’arqueòloga belga Laura Van Broekhoven, directora del museu, els visitants actuals que veien aquestes exhibicions reforçaven un pensament racista i estereotipat, que no promovia una comprensió més profunda de les formes de ser dels altres. En aquest sentit, el museu funciona com a dispositiu de negació del present per a les comunitats de les quals provenen aquests objectes. Aquesta crítica també concerneix a l’antropologia com a disciplina de producció i representació del coneixement que està marcada per una contradicció. Com planteja Johanes Fabian en el seu llibre El tiempo y el otro (1983), l’antropologia basada en el treball de camp etnogràfic implica una interacció amb persones i el seu reconeixement com a coetanis. No obstant això, quan els mateixos etnògrafs representen els seus coneixements en l’escriptura i l’ensenyament, ho fan en termes d’un discurs que situa conscientment a aquells dels quals es parla en un temps diferent. A aquesta contradicció Fabian la denomina «negació de la coexistència» (Fabian, 2006, pàg. 143).
Font: The Art Newspaper.
Al segle XIX, la mirada racista construïda des de disciplines com l’antropologia estava al servei dels interessos colonials, per això, a més de les crítiques a la representació d’alteritat que genera el museu, és necessari qüestionar les implicacions polítiques i econòmiques d’aquests processos en funció del control de poblacions, i les maneres en les quals aquestes idees van anar penetrant en la societat europea. Com planteja l’historiador alemany Jürgen Osterhammel, la noció de «raça» va anar calant gradualment en l’imaginari col·lectiu:
«Cap a 1900, la paraula “raça” era habitual en moltes llengües de tot el món. El clima d’opinió universal estava impregnat de racisme. Almenys a l’“Occident” global, que en l’era de l’imperialisme s’havia estès per tots els continents, molt poca gent posava en dubte la idea que la humanitat estava dividida en races i que aquestes races, per motius biològics, tenien capacitats diferents i, en conseqüència, un diferent dret a donar forma autònoma a la seva existència. Cap a 1800, aquests ideals eren exclusius d’uns pocs grups erudits, encara que la pràctica de les colònies i del tràfic d’esclaus trasatlàntic no passava per alt els colors de la pell. Cap al 1880 ja s’havien convertit en un element bàsic de l’imaginari col·lectiu de les societats occidentals.»
Al segle XIX, amb els imperis de l’Edat Moderna, es va instaurar una forma de conèixer aquests cossos «altres», d’objectualizar-los. Des d’una ciència social positiva es van aprehendre esquemes de classificació funcionals per a l’empresa imperialista. Els arguments per constituir el «negre» van acollir nocions que es pretenien científiques sobre la seva biologia i van reforçar estructures mentals sobre l’esclavitud per naturalesa, així com la necessitat d’una tutela «intel·lectual i moral» d’Europa. El cos, venut i intercanviat en l’anomenat «triangle negrer», va permetre una forma d’entendre la biologia des del capitalisme. La força de treball que s’explotava per afavorir certs interessos, sense més justificació que el dret natural, com qui pren de la naturalesa productes que pel seu dret natural i diví «li pertanyen». En aquest sentit, aquesta noció, que era convenient per al funcionament d’Europa, veia Àfrica com una mina de cossos.
Un qüestionament a aquesta objectivació dels cossos colonitzats, els artefactes dels quals apareixen en els museus occidentals producte del saqueig i l’espoli, està present a l’obra Cuerpos Vítreos (2019) d’Errol Francis, artista jamaicà que resideix a Londres, i que consisteix en un díptic fotogràfic que mostren l’artista i la professora Victoria Tischler dins d’una vitrina victoriana del Museu Pitt Rivers. Ells apareixen acompanyats d’uns objectes carregats de simbolismes: un prototip del fusell Enfield Pattern de 1853 que va ser modernitzat per Augustus Pitt Rivers i que va ser emprat en els conflictes colonials; el fruit de l’Artocarpus altilis, planta nativa del Pacífic Sud, que va ser utilitzada com a experiment botànic per trasplantar al Carib cultius rics en proteïnes per alimentar esclaus; i la Bíblia de Ginebra de 1560, que fa referència al reclam de la promesa divina de la terra i que es va vincular amb un mandat diví assumit per part dels colonitzadors europeus d’exterminar els pobles indígenes. Més enllà de les múltiples interpretacions que aquesta obra permet, cal anotar l’enfocament crític sobre el que el museu oculta mentre exhibeix.
Font: Culture&.