3.2. Esborrar la història
El documental You Hide Me (1970), del cineasta ghanès Nii Kwate Owoo, retrata una part important de la història africana: el pillatge i el saqueig dels artefactes culturals africans pels europeus mitjançant un recorregut pel Museu Britànic de Londres. El documental registra les reserves de la col·lecció africana del museu i es pregunta per la seva pertinença. En una xerrada recent, el cineasta va explicar com va aconseguir l’accés i l’autorització per filmar aquest espai, particularment amb l’agenda anticolonialista que el mobilitzava. Kwate Owoo recorda que va sol·licitar una cita amb el curador de la secció africana; per fer-ho va llogar un vestit de tres peces amb rellotge a la butxaca del pit. Quan el curador li va preguntar per les seves intencions, ell va dir: «Soc aquí perquè si no hagués estat per vostès i les seves habilitats per preservar, això hagués desaparegut, vull fer una pel·lícula que els rendeixi tribut». Enfront d’això, el curador li va respondre: «Al museu només s’observa el dos per cent del que tenim, la resta és a baix». Així va conèixer la reserva de la col·lecció africana i va poder filmar-la en una sola sessió. Kwate Owoo esmenta que li van fer pagar 300 lliures i li van assignar guàrdies de seguretat, paradoxalment, per evitar robatoris. El documental va ser polèmic des del seu llançament perquè acabava exigint el retorn dels objectes a l’Àfrica. A més, va ser censurat al Regne Unit i se li va prohibir la projecció a Ghana per suposats «sentiments antibritànics».
Entre aquests objectes de la col·lecció del Museu Britànic destaca un conjunt important de peces que s’ha denominat de manera genèrica com a bronzes de Benín, provinents de Nigèria. Aquests bronzes creats per pobles edo es trobaven majoritàriament al palau del rei Oba Ovonramwen Nogbaisi (Overami) i constituïen un registre històric del Regne de Benín des d’almenys el segle XIII, i fins i tot registren l’arribada dels primers emissaris portuguesos al segle XV. No obstant això, la legitimitat de possessió del museu ha estat en discussió perquè provenen del saqueig dels soldats britànics durant l’«expedició punitiva» de 1897. Per aquesta raó, la importància d’aquests bronzes rau en la justícia que significaria el seu procés de restitució i en la possibilitat de les societats contemporànies d’accedir a un registre de la seva història.
La justificació d’aquest espoli va ser la suposada barbàrie amb la qual van ser tractats els socis i militars britànics en la denominada «massacre de Benín», i també el barbarisme atribuït als indígenes de Benín. En l’últim lustre del segle XIX els comerciants britànics veien que el rei Overami s’havia convertit en un obstacle per a les seves pretensions, per la qual cosa van sol·licitar la intervenció de les autoritats britàniques per deposar el rei de les seves funcions. A principis de 1897, les tropes de Benín van capturar el cònsol general interí James Phillips i, donada les seves negatives a desistir en les seves intencions d’acostar-se al rei, va ser assassinat al costat de les seves tropes, uns 250 homes. Aquest va ser el pretext perquè, al juliol de 1897, l’Imperi britànic enviés un operatiu de càstig i invasió a Benín, amb uns 1.200 soldats i un enorme poder d’armes de llarg abast que arrasarien a les tropes d’Overami, armades de forma rudimentària amb llances, arcs, fletxes i matxets. Així es va argumentar la necessitat d’intervenció de la mà civilitzadora britànica.
S’hauria ofert a pagar els costos de l’«expedició punitiva» amb la venda del botí sostret del Regne de Benín. El rei va ser deposat del seu càrrec i expulsat a Calabar, fins a la seva mort el 1914. Benín va ser arrasat i va experimentar una recessió econòmica i un daltabaix institucional britànic. Per a l’antropòleg anglès Donen Hicks, en la seva recent publicació The Brutish Museums: The Benin Bronzes, Colonial Violence and Cultural Restitution (2020), l’«expedició punitiva» pot comprendre’s com un acte de venjança que després va desembocar en el pillatge i la venda de peces a desenes de museus i subjectes particulars de tot Europa i Estats Units.
Font: Wikipedia.
Els imperis atresoren els objectes de l’espoli mantenint una espècie de guerra colonial, només blanquejada per l’asèpsia del coneixement científic expressat en el relat de la «història mundial» explicada pel museu. En aquest sentit, Hicks afirma que la noció de «vida social» o «biografia dels objectes» ha servit per sufocar qualsevol discussió sobre la violència colonial duradora i el despullament, silenciant les històries de pèrdua i mort (Hicks, 2021, s. p.). Aquest coneixement eurocèntric prové d’una necropolítica, en el sentit que planteja el filòsof camerunès Achille Mbembe, per la qual cosa suggereix un exercici d’arqueologia contemporània que desenvolupi no una escriptura de la «història mundial» sinó una escriptura forense que porti a comprendre la veritat de l’«escena del crim» que va ser la colònia. A partir d’aquesta crítica radical al museu, Hicks suggereix no una biografia d’objectes sinó una necrografia que explica la construcció d’autoritat mitjançant la usurpació d’aquest poder a altres pobles als quals se’ls van sostreure les eines de les quals disposaven per explicar les seves històries. D’aquí la importància dels bronzes de Benín a l’actualitat, perquè tenien la funció d’activar la memòria de la seva comunitat, fins que van ser arrabassats pels soldats britànics.
Font: British Museum.