4.3. D’objecte patrimonial a memòries doloroses
El Museo de la Plata, fundat el 1884, és un cas emblemàtic d’institucions del segle XIX travessades pel corrent evolucionista i catalogades en la línia d’història natural. El projecte i la col·lecció van ser ideats i conformats pel científic argentí Francisco Pascasio Moreno i administrats per la Universitat de la Plata des de 1906, per explicar la «història física i moral de la República Argentina» (Podgorny, 1995, pàg. 94). Un component central del museu van ser les restes humanes, cranis, esquelets i cossos momificats dels pobles indígenes d’Amèrica, amb els quals es buscava construir un discurs sobre els orígens de la humanitat. Aquestes restes van ser obtingudes en la campanya militar anomenada «Conquesta del Desert» (1878-1885), que va implicar la invasió del territori de pobles originaris de la Patagònia, amb l’objectiu de l’extermini indígena i la possessió de les seves terres. Les restes es van aconseguir tant per l’exhumació d’enterraments indígenes, com per la captura de famílies que van ser traslladades a la província de Buenos Aires, van viure forçosament en el museu entre 1885 i 1895, i quan van morir van passar a formar part de la col·lecció, i dels cossos de les quals es en van extreure els cervells i altres parts. A l’època, i davant denúncies fetes per la premsa, Moreno va justificar la seva actuació dient:
«Ho vaig fer donat l’interès excepcional que per a la ciència antropològica tindrien aquestes disseccions perquè eren els últims representants de races que s’extingeixen.»
Font: Colectivo GUIAS.
Aquesta és una particularitat de gran complexitat per a la institució museística, en la qual no només es conserven restes humanes, sinó que moltes d’aquestes són producte del segrest i defunció al mateix museu. Des de la dècada de 1970 es van començar a realitzar reclams per part de representants indígenes de les comunitats mapuche i tehuelche que es van reactivar amb la tornada a la democràcia. El 1994, una reforma de la Constitució va reconèixer la preexistència ètnica dels pobles indígenes i el seu dret a participar. En aquest mateix any es va donar la primera restitució de restes humanes a l’Argentina corresponents al cacic tehuelche Modesto Inakayal. El procés s’havia iniciat el 1989 i va comportar un projecte de llei i negociacions per aconseguir que finalment les seves restes òssies fossin traslladades a Tecka, província de Chubut (Ametrano, 2015).
El 2006, el Consejo Académico de la Facultad de Ciencias Naturales y Museo va aprovar una resolució per retirar les restes humanes en exhibició, desenvolupar estratègies de vinculació amb els públics per reflexionar sobre el tema i atendre les reclamacions de restitució per afavorir una política de cogestió amb les comunitats (Sardi i altres, 2015, pàg. 5). Així, es va replantejar l’exposició per fer del visitant un subjecte actiu i que conegués les decisions preses pel que fa a les restes humanes no americanes. Un aspecte fonamental va ser la pressió de la comunitat acadèmica, liderada pel Colectivo Grupo Universitario de Investigación en Antropología Social, GUIAS, que va col·laborar des de 2006 en el reordenament de restes humanes i en la difusió mediàtica dels casos.
Un altre cas de restitució important va ser el de Kryygi, nena d’origen aché (Paraguai), que va ser capturada pels colons que van assassinar la seva família, batejada com a Damiana i enviada a l’Argentina com a treballadora domèstica. Als 14 anys, la nena va ser «estudiada» per l’etnòleg alemany Robert Lehmann-Nitsche, que la va fotografiar nua. La Damiana va morir dos mesos després de tuberculosi. Les seves restes van ser lliurades al Museo de la Plata i el seu cap va ser donat a la Societat Antropològica de Berlín, a Alemanya. La restitució es va concretar al juny de 2010, la qual cosa va marcar una fita perquè les restes van ser rebudes directament per un poble sense intermediació de l’Estat; el seu enterrament va ser en un lloc secret del Parc Nacional Caazapá, en el sud de Paraguai. La restitució del cap es va dur a terme dos anys després, quan va ser retornat per la Universitat Charité de Berlín (Ametrano, 2015).
Font: Colectivo GUIAS.
La història darrere d’aquests processos revela una imposició violenta des de la racionalitat de l’Estat i la ciència sobre els sabers i els cossos indígenes, en funció d’un discurs nacionalista i racista que especulava sobre l’extinció d’aquestes poblacions alhora que contribuïa al seu extermini. Aquests cossos convertits en «patrimoni» del museu per a les comunitats impliquen unes memòries doloroses:
«[…] es muy triste, es muy duro tener que estar dentro de ese mausoleo y ver los cerebros puestos en frasco de formol como una pieza científica, como un experimento de un científico, como una pieza de un museo… Tener que ver los restos de Inakayal sobre la tierra y no enterrados. Presos en el mausoleo y no en la tierra. Cuántos más dicen que están en el Museo de La Plata y ¡en tantos museos! ¡de Argentina y del mundo! [resalta]. Porque lamentablemente nuestra gente era… era tomada como un bicho raro. Hacían sus colecciones de huesos, de cráneos, de cabellera, de orejas [pausa] y los desparramaban por el mundo, los vendían por el mundo… Entonces no es fácil pensar en toda esta situación.»
La importància dels processos de restitució és la seva connexió amb el present, amb els sentits de justícia que s’activen i es connecten amb la cerca d’altres drets relacionats, per exemple, amb demandes territorials vigents. Per a l’antropòloga argentina Carolina Crespo, aquest és precisament el detonant que aquests processos generen:
«Lejos de obturar, las restituciones habilitaron la visualización de violencias, imposiciones y tensiones inconclusas e incluso su transmisión a generaciones posteriores. Pero especialmente al estar acompañadas de una fuerza poderosa y movilizadora como son las emociones, que permiten encarnar en los propios cuerpos la reflexión crítica de los eventos sucedidos y reconocer como propia esa historia, la demanda por la autonomía y por el territorio arrebatado, contienen un alto potencial en la constitución de subjetividades y luchas por derechos.»