Els processos de restitució i repatriació expressen demandes col·lectives de societats que busquen reparació i justícia. No són només problemàtiques patrimonials, sinó que abans de res s’emmarquen en els drets humans de pobles indígenes. El patrimoni com a discurs aparentment neutral ha contribuït a l’exclusió de certs grups que es van convertir en objectes d’estudi. Com a discurs eurocèntric, ha operat autoritzant-se sota la idea de preservació d’un llegat mundial. Així, mitjançant actituds paternalistes, s’ha negat el dret dels col·lectius als seus patrimonis, adduint la seva incapacitat de tenir cura d’aquests objectes. Aquesta és la gran paradoxa a què s’enfronten els museus occidentals, ja que la destrucció i el saqueig que els van permetre obtenir aquests objectes no són qüestionades. En aquest sentit, poden els museus qüestionar la seva pròpia autoritat?
Des de les postures decolonials, s’entén que hi ha una «matriu colonial del poder» que radica en la legitimitat que va construir Europa durant segles de colonialisme. Aquesta experiència històrica ha significat la imposició d’una forma de conèixer el món per sobre d’unes altres, malgastant altres coneixements. En el llindar dels segles XIX i XX, els avenços tècnics i tecnològics es van posar a la disposició de l’empresa colonial per exacerbar la diferència a partir de la comparació cultural i racial, reafirmant el coneixement europeu com l’únic possible. Els imperis colonials, les seves institucions culturals, acadèmia, universitats, museus, antropòlegs, historiadors, etc., van operativitzar el coneixement científic per satisfer el biaix supremacista que s’estava construint feia diversos segles i per imposar la identitat europea sobre el món.
Els casos d’Amèrica Llatina i Àfrica comparteixen característiques, però també grans diferències, perquè responen a experiències històriques diferents. Encara que un mateix imperi podia operar en una regió americana i en una altra d’africana, els propòsits i els contextos eren diferents. A l’Amèrica Llatina, durant el segle XIX, es conformaven les noves repúbliques i sorgia la necessitat de configurar els relats nacionals. En el mateix període cronològic, l’Àfrica s’enfrontava a una transició en la manera d’explotació accelerada de recursos que es va empitjorar amb el «repartiment d’Àfrica» i que va experimentar una de les facetes colonials més violentes de la seva història. Avui es reclamen no només espolis violents, sinó reparacions per genocidis. En aquest sentit, Amèrica Llatina també va conèixer episodis violents, però no de colònies estrangeres, sinó més aviat propiciat per elits que utilitzaven tot el poder de coerció estatal per imposar la seva visió del que entenien per nació. Els casos de l’Argentina i Xile són significatius perquè van implicar veritables exterminis de comunitats indígenes.
La renovació d’estudis sobre museus i patrimoni a l’Amèrica Llatina requereix traspassar els marcs nacionals, a partir d’enfocaments que poden orientar la seva mirada a les xarxes intel·lectuals i acadèmiques, els processos regionals i les migracions, per exemple. Aquestes limitacions apareixen en els processos de repatriació que fan de l’Estat nació l’única via de retorn, desplaçant els drets de poblacions indígenes als seus objectes i restes humanes. En aquest sentit, les reflexions sobre el colonialisme intern són necessàries per fer més complexes les tensions entre centres i perifèries que han reproduït la manera d’operar d’institucions colonials com el museu.
Les restitucions de peces africanes i restes humanes que es troben en museus europeus s’enfronten a resistències poderoses d’aquestes mateixes institucions i el seu discurs tradicional de la possessió legítima sobre aquests béns. Això contrasta radicalment amb la postura de comunitats i estats africans pels qui el valor cultural i històric d’aquests objectes del passat es mobilitza també per una cerca de justícia. No obstant això, els contextos de desigualtat reforcen aquestes asimetries. Així, per exemple, en la pel·lícula Un-Documented: Unlearning Imperial Plunder (2019), la investigadora i artista israeliana Ariella Azoulay interpel·la la situació actual dels migrants africans, els qui, de maneres precàries i criminalitzades, arriben indocumentats als països dels colonitzadors europeus que posseeixen els seus objectes saquejats, custodiats i col·locats en vitrines.
Els processos de restitució i repatriació es caracteritzen per la seva heterogeneïtat i per la necessitat d’una anàlisi de cada cas com a experiència única. Les històries recollides en aquest text són una mostra de les lluites i negociacions de les comunitats i descendents que continuen desafiant les institucions museístiques com un dret a la memòria.