La campanya contra l’entusiasme va començar a impregnar l’univers estètic. Però amb el temps es va oblidar un detall important: els intel·lectuals antientusiastes no eren capdavanters de la raó atea, sinó que estaven condicionats pel temor de Déu. Recordem que la seva lluita va ser la culminació de la guerra contra les diverses formes de paganisme que encara campaven a pler a Europa. La raó els serviria per unificar els seus criteris i arguments i cobrir-los amb un mantell de laïcisme, però, com conclouen Daston i Park, el rebuig de la cultura i l’estètica del que és meravellós tenia més a veure amb qüestions metafísiques i de classe que amb l’esperit científic. Simon During ho resumeix millor que ningú quan defineix aquest grup en tres paraules: «intel·lectuals religiosos ortodoxos».
Les meravelles i els miracles encara es consideraven possibles, però no desitjables. Sobre aquesta ferma base es va produir l’agermanament de les reformes: la Reforma (protestant) i la Contrareforma (catòlica). Com diu Ioan P. Culianu, només va haver-hi una reforma: la de l’imaginari. Jean Delumeau també conclou que les dues reformes es van unir contra el que ell anomena «blasfèmia». Mai es va poder sentir tant el pes de la «policia cristiana», diu l’historiador, com durant les dues reformes. Els blasfems –que incloïen des de turcs fins a bruixes, passant per jueus errants, vilatans de la vall del Friuli, o gitanos– eren considerats una amenaça per al futur ordre de les nacions europees. El que va començar com una varietat de reformes religioses es va convertir en un únic projecte de societat, que Delumeau defineix, «à la Foucault», com un projecte de «normalització vigilant».
És més o menys en aquest context en el qual podem començar a abordar els problemes que persisteixen avui dia. Després de segles de campanya per desacreditar el pensament màgic, és fàcil que els intel·lectuals contemporanis –hereus dels que es van aliar per lluitar contra la «imaginació patològica»– acabin tirant pedres contra aquesta tradició fins i tot quan intenten «rescatar-la» o retre-li homenatge. Daston i Park parlen de «contrail·lustrats malenconiosos», un grup d’intel·lectuals que han contribuït a una visió idealitzada i distorsionada d’un passat «encantat» però infantil, que es defineix per ser el contrapunt d’un present «desencantat» però al cap i a la fi adult. La contrailustració, diuen Daston i Park, tan sols serveix per reforçar la dicotomia entre màgia i raó. Tot el que quedava en l’anvers de la Il·lustració està ara ficat en un calaix de sastre que no és més que el negatiu fotogràfic de la Il·lustració: una miscel·lània formada pel que és sinistre, folklòric, grotesc, esotèric, ètnic i un confús etcètera de «monstres» de la raó.
La fantasia, sense el marc de les tradicions i epistemes que li donaven forma, es va esfondrar en una polpa informe. Informe, però degudament il·luminada pel reflector de la raó, que la feia encara més estranya, perquè, com diu Mario Perniola, com més violenta sigui la llum, més densa serà l’ombra projectada. L’ombra desapareix quan s’exposa a la llum, és a dir, es resisteix a la institucionalització. D’altra banda, l’ombra no manté una relació d’antagonisme amb l’establishment, no lluita obertament amb la llum, ni cau en el parany de buscar la conciliació entre els oposats. En l’obra de Perniola, l’ombra es presenta com la guardiana d’un cert tipus de coneixement que requereix una comprensió més complexa, que va més enllà dels falsos dilemes. L’ombra de Perniola té molt a veure amb el lloc que ocupa el pensament màgic a Occident.
«L’ombra no es col·loca com a adversària, sinó, si de cas, com a guardiana d’un coneixement i un sentiment que només ella pot aconseguir, per desaparèixer quan la llum plena vulgui apropiar-la-hi. Implica una experiència més profunda del conflicte que la que poden aconseguir les institucions i la comunicació […]. Per això no està d’acord amb la idealització del conflicte i la victòria implícita en la dialèctica. Per a l’ombra, guanyar és impossible i pensar a guanyar és ingenu.»
Els reptes de mostrar el que no es pot veure (o sí, però no sempre i no de qualsevol manera) són variats, com adverteix Julia Coelho en el seu treball sobre O que é visível, o que é invisível, o que pode ser visto e o que não pode ser visto. En aquest assaig, Coelho presenta diversos exemples de (in)visibilitat variable en paral·lel a la pedra «otá» («un element primordial en la vida del filho de santo»). L’otá és, en les religions afrobrasileres, la casa del sant: «una pedra poderosa que, des del moment de la seva consagració, ha de romandre a l’«igbá» –altar sagrat–, guardada dins d’un recipient cobert perquè ningú pugui veure-la. Però què passa quan s’exposa una «otá»? A partir d’aquesta pregunta, Coelho es pregunta com mostrar el que no es pot mostrar (o si s’ha de mostrar). A partir de la reflexió de Coelho, podríem preguntar-nos què és més important en l’operació artística: velar o revelar.
Aquest és un dels grans reptes als quals s’enfronten els comissaris i investigadors contemporanis en general, però la dificultat es multiplica quan s’intenta «llançar llum» sobre les associacions entre art i màgia, ja que llavors ens enfrontem al desafiament de fer perceptible allò que amb prou feines veiem, tant per la seva naturalesa «ombrívola» com per trobar-se en aquest punt cec. L’herència intel·lectual occidental és en aquest sentit un molt mal punt de partida, ja que l’investigador pot haver naturalitzat una sèrie de prejudicis sobre els quals o bé mai ha reflexionat o bé li resulta impossible pensar. Per exemple, existeix el perill que l’investigador sigui un hereu inconscient del predicat antientusiasta que assumeix les pràctiques màgiques com a pràctiques «ordinàries». I si el nostre investigador aconsegueix transcendir la seva perspectiva esbiaixada, sempre quedarà la dels seus col·legues, que poden acusar-lo de caure en una conducta acadèmicament deshonrosa. Per validar la seva «intel·lectualitat», el nostre investigador haurà d’invertir un temps valuós a defensar-se d’aquests atacs, i serà precisament en protegir-se quan acabarà llançant una excessiva llum on abans hi havia ombres repletes de misteriosos i plaents successos.
A continuació, il·lustrarem alguns d’aquests perills mitjançant exposicions dutes a terme en els últims deu anys. Les exposicions que ens interessen pretenen rescatar aspectes del que és màgic en l’art contemporani, però solen portar algun prejudici que es fa evident en l’articulació del discurs curatorial. En aquest text, només citarem alguns exemples que considerem representatius de comportaments recurrents. No pretenem aquí abastar críticament els projectes expositius íntegrament. El nostre interès radica més aviat a analitzar la duplicitat que revela el discurs; una duplicitat que no té a veure amb la negligència d’un comissari concret, sinó amb una herència cultural. Absolutament utilitari, el nostre objectiu és traçar un recorregut per una sèrie de prejudicis que són simptomàtics, al seu torn, de la caiguda en desgràcia de la tradició màgica occidental.