6.1. Introducció
En resum, la màgia pot circumscriure’s a la màgia escènica, pot ser presentada com una acumulació d’andròmines i quincalla, estudiada en relació amb un personatge o període històric, considerada com a part d’una cultura aliena o com a fruit de la bogeria. Tots aquests models de comissariat impedeixen, en general, la creació d’un escenari que permeti avaluar el poder real de la màgia a l’actualitat. Les estructures s’imposen al contingut, perpetuant vells prejudicis. Excepcionalment, la feina de tota una vida resulta en un meravellós banquet antropofàgic, com en el cas del Museu de Tecnologia Juràssica. Excepcionalment, pot passar que una exposició sobre màgia cridi l’atenció sobre la pervivència de la màgia a Occident, o que una recerca històrica o etnogràfica ens faci reflexionar sobre el paper del pensament màgic en el nostre propi temps o context cultural. Pot passar, però passa poc.
Encara hi ha un altre tipus de manifestació curatorial que, tot i que no tracta temes relacionats amb la màgia, n’utilitza el lèxic. Per exemple, el terme alquímia apareix de manera recurrent en les exposicions de ceràmica; els termes màgia i fantasma es relacionen freqüentment amb les exposicions de fotografia i amb el cinema. En aquests casos, la màgia és invocada com a figura lingüística, com a metàfora. Un ús del llenguatge significatiu, ja que, com explica During:
«És com si la popularitat de les paraules màgiques expressés una ambigüitat sistemàtica de la cultura […], en el sentit que (com la màgia) aquesta és perifèrica als valors d’utilitat i eficiència que segueixen sent centrals en la modernitat.»
És a dir, que la màgia i l’art són àrees d’oci i ineficàcia, ja que manquen de transcendència «real».
L’acusació d’irrealitat acompanya la màgia des de fa molt temps: Zoroastre, Moisès, Salomó, Pitàgores i molts altres van ser acusats de crear imatges òptiques enganyoses, capaces de convèncer de la seva veracitat. L’antropòloga Sylvia Caiuby Novaes sosté que la desconnexió entre màgia i realitat té a veure amb la desconnexió de les imatges amb la realitat: màgia i imatge tenen una arrel similar, comparteixen una sort semblant. En el pensament il·lustrat, del que generalment som hereus, la màgia «sobrenatural» mai va ser més que una ficció o una posada en escena. Des d’aquesta perspectiva, tampoc les imatges han estat mai res més que representacions més o menys enganyoses. Però ni la màgia sobrenatural ni el poder de les imatges eren tan fàcilment explicables com haurien volgut els antientusiastes: no podia, per desgràcia, explicar-se en clau de «truc», així que es va recórrer al «truc final», el que ho explica tot i és, al seu torn, inexplicable: el de la imaginació.
Va ser llavors quan, en un intent per desacreditar-la, es va «psicologitzar» la màgia, diu During. Però la pregunta que ens veiem obligats a plantejar, una vegada i una altra, al llarg de les nostres lectures sobre el declivi de la màgia, és: com i per què s’assumeix aquesta equivalència entre psique i ficció? La màgia sempre ha atorgat un poder considerable a la ment. En la màgia clàssica i renaixentista, la imaginació era tractada com una poderosa eina per manipular i generar realitats. Hi havia els qui consideraven que la imaginació era tan perillosa que havia de ser regulada, o que només havia de ser exercitada amb precaució per un grup selecte de savis. Però el fet que la màgia tingués una dimensió psicològica o fantàstica mai va significar que fos irreal.
Així, quan Spinoza diu que els profetes s’haurien comunicat amb Déu a través de la seva imaginació, no entenem necessàriament que aquesta afirmació serveixi per desacreditar l’experiència del contacte amb la divinitat. «Déu es revela als profetes només d’acord amb la naturalesa de la seva imaginació», diu Spinoza. I, no obstant això, During reformula les paraules del filòsof afirmant que «Spinoza sostenia que els profetes bíblics, que afirmaven haver-se comunicat directament amb Déu, estaven en realitat sota la influència de la imaginació i de les seves imatges i signes». No és evident el biaix d’aquesta afirmació quan la comparem amb les paraules originals de Spinoza? La teoria de Spinoza és definida per During com a «teoria de l’acomodació», que afirma que les revelacions divines es produeixen en funció del context cultural en el qual tenen lloc. Però per què l’afirmació que les diferents societats i èpoques produeixen diferents climes fantàstics serveix per negar la realitat d’aquestes experiències?
La partició entre realitat i fantasia no és vàlida per pensar la màgia des de dins. Molts teòrics de la màgia es pregunten fins a quin punt tal fenomen va ser o no real (exactament en quin sentit «volaven» les bruixes?). Aquest tipus de qüestionament pot servir de disparador per reconstruir un llinatge miticomàgic, per reconnectar-nos, a través de la recerca històrica i antropològica, amb una certa tradició fantàstica. Ernesto de Martino, Carlo Ginzburg o fins i tot Margaret Murray han reconstruït parcialment quadres que ajuden a comprendre amb més detall la història de la màgia a Occident. Però, en general, preguntar-nos fins a quin punt els actes màgics eren il·lusoris ens sembla una pèrdua de temps, ja que la formulació de la pregunta sembla assumir que la fantasia pugui, d’alguna manera, ser extirpada quirúrgicament de la realitat. En resum, la pregunta està mal feta. La fantasia impregna cadascuna de les realitats humanes fins al punt que el cervell és incapaç de diferenciar la informació onírica de la que arriba a través dels sentits. La informació empírica també és manejada per la imaginació i, de fet, només pot ser organitzada, estructurada i sistematitzada per aquesta. La tradició màgica occidental parteix d’aquesta base i treballa a partir d’aquí. I, no obstant això, trobem una vegada i una altra projectes curatorials que es vanaglorien de dignificar el que és màgic reivindicant-ho com l’oposat del que és real. Flac favor.
Una vegada examinades les implicacions ideològiques que hi ha al darrere en tot un seguit de construccions curatorials, pot ser útil aprofundir en el debat sobre dues exposicions que aconsegueixen eludir els perills citats fins ara. Es tracta de La gran transformación, comissariada per Chus Martínez al Museo de Arte Contemporáneo (MARCO) de Vigo el 2008, i Animism, comissariada per Anselm Franke a la Kunsthalle de Berna en 2010. Totes dues exposicions tenen en comú l’aproximació al pensament màgic com a dimensió real i contemporània de la cultura occidental.