Comencem llavors per un dels prejudicis més forts, si no el principal. En la cultura occidental, la màgia s’associa a les nocions de farsa i simulació: la màgia no és real i s’explica com una sofisticada articulació de mecanismes tècnics i psicològics l’única finalitat dels quals és enganyar l’espectador o el creient. Seguint aquesta lògica, la «màgia», en el seu sentit més ampli, queda reduïda essencialment al seu «denominador comú»: la màgia escènica.
Projectes com Magic show (2009), comissariat per Sally O’Reilly i Jonathan Allen, defineixen la màgia com un diàleg entre la ficció i la farsa. En paraules dels comissaris, «per a alguns, la màgia incita l’agència creativa de la fantasia i la il·lusió», mentre que «per a uns altres significa la llicència per practicar l’engany», el que per desgràcia ve a ser més o menys el mateix. El projecte expositiu se centra en les pràctiques artístiques que utilitzen tècniques vinculades a la màgia escènica i al teatre per sorprendre’ns sense perdre per això la seva intenció crítica. D’aquesta manera, l’exposició pretén revelar que «la il·lusió estratègica i l’engany poden aplicar-se en contextos més ominosos».
Com esmenten els comissaris, la màgia és una eina potencialment crítica. Però en centrar la faceta instrumental de la màgia –el que serveix per posar-la en valor enfront dels qui la consideren un romanent inútil del pensament ancestral–, se la redueix a la seva categoria escènica. La màgia, semblen dir-nos els comissaris, serveix, però serveix per fantasiar o per enganyar fent-se útil en el context d’estratègies politicocrítiques. No podem evitar pensar que així es contribueix a perpetuar una determinada visió occidental de la màgia que la redueix a un conjunt de tècniques relacionades amb l’engany. D’altra banda, aquesta perspectiva resulta «tolerable» perquè inscriu la màgia dins de la lògica utilitària de la indústria de l’entreteniment. A més, limitar-se a la màgia escènica representa un clar avantatge per als artesans intel·lectuals del projecte: no se’ls pot prendre per entusiastes.
Com diu el propi Simon During (que va col·laborar en el catàleg d’aquesta exposició), la màgia escènica va ser, en el passat, instrumentalitzada com a vehicle per a la difusió d’una posició moderna escèptica i antientusiasta que pretenia demostrar que tota màgia «té truc». La tesi de During afirma que la màgia escènica va ajudar a conformar la modernitat, fins a quedar finalment restringida a algunes manifestacions culturals, especialment la literatura i el cinema. Ja que sostenim que la màgia (en general, tant la sacra o sobrenatural com la profana o secular) segueix formant part de la constitució occidental i, en concret, de la pràctica artística, la nostra recerca és, en molts sentits, complementària a la de During. No obstant això, During sosté que la religió no pot secularitzar-se, mentre que la màgia sí, la qual cosa ens n’allunya profundament. Des del nostre punt de vista, la màgia tampoc pot ser totalment secularitzada, ni tan sols a través de la seva faceta escènica.
Malgrat que During dedica gran part dels dos primers capítols del seu llibre a reconèixer que la «màgia secular» no pot separar-se totalment de la noció de «màgia sobrenatural», insisteix repetidament que no li interessa la màgia «real». N’hi ha prou amb fer un breu cop d’ull a la història de la màgia per adonar-se que «la lògica de la màgia secular només és descriptible en relació amb la màgia de propòsit sobrenatural», diu encertadament During. Però, al mateix temps, opta per distanciar-se manifestament de qualsevol noció de màgia sobrenatural.
A més, aquest tipus de rebuig a la màgia sobrenatural pot convertir-se en pur menyspreu quan el projecte curatorial pretén acostar l’art a la ciència. En aquest sentit, és molt revelador el discurs de l’exposició significativament titulada Lo contrario de la magia, que va tenir lloc al MALBA i va ser comisariada per Lux Lindner. Aquest posicionament curatorial és simptomàtic: si l’art vol legitimar-se com una forma respectable de coneixement, ha de renunciar explícitament a qualsevol vincle amb el que és sobrenatural màgic i, a més, reivindicar constantment la seva filiació amb la Ciència (amb «c» majúscula). En el text de l’exposició s’argumenta que una de les raons per organitzar la mostra és donar suport a la comunitat científica, tan amenaçada. D’altra banda, el comissari pretén reivindicar un art que s’allunyi del que és «explosiu», de la «impaciència», del «facilisme» i de les «promeses de promptitud» de la màgia.
És evident que el comissari té una idea molt limitada i pejorativa de la tradició màgica. Les preguntes que em sorgeixen són: per què l’art ha de definir-se en relació amb la ciència, ja sigui per oposició o en sintonia amb aquesta? Exerceix l’art un paper en la defensa d’una ciència amenaçada? O és l’associació amb la ciència el que pot ajudar l’art a allunyar-se de la sospita de ser «explosiu», «impacient» i «fàcil»? D’antuvi, sembla que l’art demostra ser «veritable» o «bo» quan es posa al servei de la ciència i «fals» o «dolent» quan es posa al servei de la màgia. Però la màgia no coneix aquestes distincions modernes i no pot regir-se per aquestes: la màgia no entén per què la ciència no és màgia, ni per què l’art no és ciència o la ciència no és art.
En aquest punt cal recordar que quan la «Ciència» es va escindir de la màgia el procés va ser de tot menys higiènic. Com diu During, la màgia i la ciència estaven molt més entrellaçades del que els pensadors de la Il·lustració estaven disposats a admetre. La revolució científica es va desenvolupar a partir de la màgia natural. A més, com ens recorda l’historiador Keith Thomas, les actituds racionalistes ja existien molt abans de Galileu o Newton. I, pels qui no ho sàpiguen, Newton també era alquimista, Einstein va rebre la inspiració per desenvolupar la teoria de la relativitat després de tenir una visió en la qual es veia a ell mateix corrent al costat d’un raig de llum i James Watson, que va descobrir la molècula d’ADN juntament amb Francis Crick, havia somiat prèviament amb dues escales de caragol entrellaçades.
Segons el mag i artista Alan Moore, tant la ciència com la màgia van perdre alguna cosa vital en la seva separació. L’art es va veure obligat a triar entre l’una i l’altra, posicionant-se i definint-se en una batalla que li era aliena. En resum, la divisió entre màgia i màgia escènica o entre màgia i ciència no contribueix a la reflexió sobre la tradició fantasticomàgica amb la qual volem dialogar des de l’art, que és essencialment una tradició lligada a la filosofia de les naturaleses-cultures.