4.2. Museu de Tecnologia Juràssica
El Museu de Tecnologia Juràssica, conegut com a MJT, es defineix com un petit museu de ciències naturals amb èmfasis en les curiositats i innovacions tecnològiques; però per a molts, el MJT és una gran obra d’art. D’una banda, hi ha persones que entenen el MJT com una reflexió irònica sobre els mecanismes institucionals que caracteritzen la mostra museogràfica. Aquestes persones perceben el museu com una crítica als museus i, al mateix temps, una celebració d’aquests. Per a l’altre grup, aquesta postura entra en conflicte amb el principal dogma de fe del MJT, que té a veure precisament amb aquest salt al buit (salt de fe) que el MJT ens exigeix i que, com ressalta el seu propi creador, és d’alguna manera anàleg al que ens exigeix qualsevol museu.
En el seu llibre El gabinete de las maravillas del Sr. Wilson: hormigas con púas, humanos con cuernos, ratones en tostadas y otras maravillas de la tecnología jurásica, Lawrence Weschler s’endinsa en la història d’aquest museu creat per David Wilson. En aquest relat, el mateix Weschler parla repetidament sobre el fet que el creador del museu, el Sr. Wilson, sembla creure «en tot això». Weschler comença qüestionant tot el que li explica Wilson per després demostrar la veracitat de moltes anècdotes que inicialment li semblaven absurdes. Com a bon periodista i bon occidental, Weschler intenta sotmetre les històries eixelebrades del Sr. Wilson a un criteri d’avaluació que pretén separar el que és real del que és il·lusori. Però els relats de Wilson són tan inversemblants que provar-los es convertirà en una empresa gairebé «borgiana». Finalment, Weschler no pot sinó conviure amb el dubte fins a assumir-lo com a part indispensable de l’experiència estètica del MJT.
Com ja he comentat, molts afeccionats als museus pensen que MJT és una reflexió irònica sobre els museus, la qual cosa seria normal, ja que, com assenyala During, en la màgia secular les antigues meravelles solen sobreviure tenyides d’ironia.
«En la màgia secular, doncs, les velles meravelles o prodigis normalment sobreviuen com a tals només amb un tint d’ironia.»
Però, tal com insisteix Wechsler, el Sr. Wilson no posseeix gens d’ironia en tot el seu ésser. El fet que la veracitat científica no sigui rellevant per al projecte del MJT no implica que aquest museu qüestioni irònicament la veritat que ens presenten els museus. Per contra, el MJT es construeix entorn d’una experiència del que és meravellós que, com en el gabinet de curiositats, no es defineix com l’oposat de la veritat o de la ciència, sinó com la seva aliada.
Font: Tripadvisor.
Font: Plasma.
Font: Plasma.
Aquest model estètic és molt antic. En l’antiga «wunderkammer», les meravelles naturals s’exposaven al costat d’obres d’art i artefactes. Però entre els segles XVIII i XIX es va consolidar la separació entre art, història natural i tecnologia. Abans, tot pertanyia per igual a l’ordre del coneixement, que era inseparable de l’experiència estètica. Les meravelles no es generaven en el nucli del mateix objecte, com suposa erròniament During, sinó d’acord amb el cos vibràtil de l’espectador o, en tot cas, en un abisme d’estranyament i comunió que s’obria entre la cosa meravellosa i l’espectador sorprès. Com diu Rolnik en relació amb l’antropofagia, «l’efecte de la presència viva no pot representar-se ni descriure’s, sinó només expressar-se, en un procés que requereix una invenció que es materialitza performativament: una obra d’art, però també una forma de ser, de sentir, de pensar, una forma de sociabilitat, un territori existencial».
El Sr. Wilson confessa haver sentit sempre una gran atracció pels museus: eren foscos, silenciosos, plens de coses antigues i misterioses. I, encara que estaven molt lluny de ser institucions pedagògiques, això no importava, perquè permetien accedir al coneixement als qui estiguessin disposats a fer una sèrie de salts de fe . En una de les parts més emotives del llibre de Weschler, Wilson confessa que va crear el MJT perquè la gent pogués transformar-se.
«De sobte se’m va fer completament evident, encara que sense cap detall, com la meva vida hauria de seguir el curs que ha portat a… bé […] a això. Vull dir que considero que dirigir aquest museu és un treball de servei, i el servei consisteix a […] proporcionar a la gent una situació… a fomentar un entorn en el qual la gent pugui canviar. I succeeix. He vist que això passa.»
Curiosament, el ritus antropofàgic té el mateix propòsit: esdevenir. Però la prova irrefutable de l’analogia entre l’antropofagia i la cultura de les meravelles és el criteri que serveix per seleccionar els ingredients que s’afegeixen al brou. La prova que determina el que ha d’ingerir-se és, diu Rolnik citant el Manifest de Pau-Brasil, l’alegria. L’alegria és el símptoma d’una «vitalitat palpitant» a la qual hem d’obrir el nostre cos.
El MJT és un bricolatge lévi-straussià, una gran tecnologia de l’encantament tal com la defineix l’antropòleg Alfred Gell. Una tecnologia que, com suggereix el nom del museu, és juràssica per antiga: tecnologia que transforma les persones a través d’una experiència estètica/màgica. I, no obstant això, fa temps que el model antropofàgic i el del gabinet de curiositats van ser subvertits pel capitalisme mundial integrat, com diu Rolnik. En el panorama actual, els qui es dediquen a la creació de mons han de sobreviure en una espècie de «guerra estètica planetària» que promou una competència feroç entre màquines expressives que rivalitzen per conquerir el mercat de les subjectivitats anestesiades. A poc a poc, el cos vibràtil s’ha deformat, i avui amb prou feines distingeix entre la potència viva i la carn morta.
Ara bé, alliberar la subjectivitat dels perversos processos d’instrumentalització als quals ens hem acostumat no és el mateix que exigir coherència. No tenim, diguem-ho ja, cap interès en la coherència (ni en la perfecció tampoc), però sí en l’experiència del que és meravellós. L’eficàcia del gabinet de curiositats depèn de la potència del que és meravellós, en la mateixa mesura que l’eficàcia del banquet antropofàgic depèn de la potència viva de l’altre i de la nostra capacitat de vibrar i obrir el nostre cos a ell. Per això, a l’hora d’abordar aquest tipus de format expositiu, el nostre principal enemic serà la subjectivació atlètica. I quan el tema tractat és la màgia el perill es multiplica, perquè durant segles la màgia ha estat considerada, segons els cànons occidentals, com el territori subjectiu per excel·lència.