6. Màgia enfront de realitat?

6.2. La gran transformación i Animism

En el seu text, la comissària de La gran transformación reitera la urgència de rescatar el pensament màgic. Chus Martínez argumenta que, si la màgia serveix per canviar l’ordre establert, és possible que també es pugui utilitzar, juntament amb l’art, per obrir algunes de les portes secretes del món. De fet, la màgia no només ofereix una alternativa a les formes de pensament hegemòniques, sinó que també proporciona un marc amb el qual qüestionar i analitzar amb més profunditat les realitats que ens envolten: «com a forma de coneixement, la màgia no es veu compromesa pel mite del progrés. No pretén fer-nos arribar a un punt en l’espai i el temps designat per un estil de vida ideal i utòpic, ni està subordinada a càlculs econòmics».

L’ombra és una figura clau per a aquest projecte curatorial i (afegim nosaltres) per aprofundir en els trets comuns d’art i màgia. Mentre que Martínez afirma que la màgia és l’ombra que segueix de prop el moviment del pensament il·lustrat, Mario Perniola afirma en els seus escrits sobre l’art i l’ombra que l’art només pot existir en l’ombra projectada per aquesta llum encegadora que pretén il·luminar i aplanar l’operació artística. En les ombres es troben la màgia i l’art. Les ombres sempre han estat relacionades amb «una espècie d’esoterisme», diu el filòsof italià; però el que és esotèric, diu la comissària d’aquesta exposició, no és –al contrari del que comunament es pensa– un món tancat, accessible a uns pocs iniciats. El que és esotèric és més aviat allò que «no és de ningú i de tots, perquè tracta del que no es pot conèixer: la mort, les emocions, el que hi ha més enllà dels límits del nostre cos».

La màgia, diu Martínez, és un tipus de coneixement paranoic, és a dir, proper a (para) la raó (noos). Seguint l’analogia que fa Perniola entre art i ombra, podríem dir que el pensament màgic té lloc al costat o al límit de la llum. Tant la màgia com l’ombra apareixen com a alternatives, com a llocs al marge on es pot desenvolupar la pràctica artística. I si la màgia és l’ombra del progrés (Martínez) i l’ombra és l’únic lloc on pot refugiar-se l’art (Perniola), es dedueix que l’art i la màgia comparteixen territori. Chus Martínez sosté que la màgia és indiferent a les teories del progrés, mentre que Mario Perniola diu el mateix de la seva ombra, que se situa al marge de les oposicions dialèctiques i, per tant, no s’erigeix com a adversària de la llum per derrotar-la. La màgia no declara la guerra: fa política d’una altra manera. La màgia no actua dividint les coses, sinó unint-les: unint-les en l’ombra.

En el text escrit per Chus Martínez per al catàleg de La gran transformación s’aprecia la intenció de trobar una definició contemporània de màgia. La màgia es proposa com un camp de coneixement ocult (en les ombres, paranoïc) que és essencial per entendre el que passa al món actual. En l’art, com en la màgia, les il·lusions aconsegueixen revelar veritats que la mateixa realitat s’obstina a ocultar. Per això, a Chus Martínez li sembla que hi ha certa urgència a rescatar la noció de màgia en les arts visuals, no com una representació literal d’assumptes suposadament màgics, sinó com un exercici de ser i pensar el món. En altres paraules, la comissària de La gran transformación detecta de forma meridianament clara que és necessari repensar la màgia com a territori existencial contemporani.

D’altra banda, el comissari de l’exposició Animism, Anselm Franke, presenta una anàlisi magistral d’un tema clàssic del pensament màgic: l’animisme. En el seu text «Animism: notes on an exhibition», Franke destaca la relació de la cultura occidental amb l’animisme, desafiant la convenció que els animistes són «els altres». El rebuig occidental del que denominem «animisme» seria teòricament el que ens defineix com a ciutadans moderns, però tal suposició permet que proliferi sense control una certa forma d’«animisme capitalista». En la línia de Bruno Latour en Nunca fuimos modernos, Franke adverteix que la negació de les formes híbrides de cultura-naturalesa permet, precisament, la seva multiplicació. Franke crida l’atenció sobre el fet que l’animisme està inscrit, des de la seva definició, en la constitució occidental com «la incapacitat de diferenciar entre objecte i subjecte, entre realitat i ficció». Sens dubte això serveix per explicar per què l’animisme, igual que la màgia, és difícil de definir sense caure en certs supòsits eurocèntrics i colonials, ja que bàsicament es parteix de la idea que l’animisme (igual que el pensament màgic en general) es deu a una incapacitat intel·lectiva. Aquesta «submissió colonial» forma part de la nostra vida quotidiana i s’ha «naturalitzat com a part de les nostres percepcions i experiències».

Com diu During, posicionar-se en relació amb la màgia significa també posicionar-se en relació amb una xarxa discursiva de civisme. En aquest context, és difícil que un ciutadà respectable es posicioni a favor d’una pràctica associada al pensament màgic, perquè el nostre concepte de civilització s’ha construït en oposició a aquesta. Així, és freqüent que les persones que s’ocupen d’aquests assumptes se sentin impulsades a declarar públicament la seva falta de fe en la màgia, com qui s’exonera de culpa abans de ser acusat d’un delicte. La qüestió a la qual ens enfrontem, diu Franke, és de naturalesa confessional. Una resposta equivocada pot significar el desterrament de la comunitat. Igual que en una religió, en la qual l’heretgia trenca l’ordre considerat «natural», les creences màgiques o animistes suposen una amenaça tan intensa per a la cultura occidental que no només s’exigeix que els nostres prejudicis contra aquestes siguin acceptats com a naturals, sinó també que renovem constantment la nostra filiació ideològica (resant el «no credo» sense parar).

No obstant això, hi ha un lloc on l’animisme està relativament acceptat a Occident, i aquest lloc és l’art, diu Franke. En aquest sentit, ens adherim a la teoria de During quan afirma que la màgia ha estat canalitzada cap al món de l’espectacle i sobreviu assumint formes culturals vinculades a la producció i distribució comercial de ficcions. During se centra en el cinema i la literatura, però la nostra tesi és que també es podrien incloure les arts visuals. Ens sembla que el mercat de l’art és hereu d’aquella cultura del que és meravellós lligada al gabinet de curiositats que primer va ser desacreditada intel·lectualment i després fagocitada per una cultura comercial que afavoreix la subjectivació atlètica, l’antropofàgia zombi i la circulació (irònica) d’objectes meravellosos.

Al principi, pot semblar fabulós que l’art sigui l’hereu de la cultura de la meravella. Però cal pagar un preu alt: l’art renuncia així a reivindicar-se com a real, i queda «neutralitzat en un gueto d’ excepcionalitat». El problema al qual ens enfrontem és, per tant, que quan l’art pretén legitimar-se com una forma respectable (real) de coneixement sembla condemnat a comportar-se segons un cert credo científic i antientusiasta. Com diu Franke, l’autonomia de l’art modern només es va aconseguir mitjançant la seva ficcionalització: les posicions animistes s’accepten dins de l’art sol perquè s’ha acordat, per endavant, que l’àmbit en què es donen és fictici, irreal i irrellevant.

A l’equivalència occidental entre animisme i irrealitat s’afegeix una altra dificultat: fins i tot quan s’accepta l’animisme com una dimensió de la realitat, s’entén en clau negativa. Segons aquest punt de vista, l’animisme, en el context occidental, només serveix al poder. El mateix pot dir-se de la màgia: existeix, però només serveix per manipular-nos. Aquest és un punt de vista netament marxista. Adorno, per exemple, va argumentar que, en substituir la màgia per la raó, la Il·lustració va investir la raó amb poders màgics; Marx va percebre clarament el capitalisme com un sistema magicoanimista basat en el poder dels fetitxes; Taussig va identificar el poder de l’Estat amb el poder màgic. És a dir, que la vella màgia sobrenatural encara sobreviu en la societat occidental… però de molt mala manera: per oprimir, vigilar i castigar.

Per descomptat, tots aquests pensadors tenen raó. De fet, estem totalment d’acord amb cadascuna de les seves premisses. Però aquests discursos estan afectats per un poderós encanteri dicotòmic: el de l’enfrontament entre la raó i la no raó, entre el bé i el mal. Per això l’animisme, com diu Franke, no pot entendre’s, simplement, ni en «termes negatius –com a absència bàrbara de civilització– ni en termes positius –com una condició gairebé paradisíaca en la qual no existeixen les doloroses separacions ontològiques que caracteritzen la modernitat». Igual que la màgia, l’animisme no pot preveure’s des d’un punt de vista binari. Per tant, no pot suposar, ni suposa, un rebuig de la «realitat», i si ho fa, es converteix, com va dir Eisenstein sobre les animacions de Walt Disney, en «una revolució sense conseqüències». Tret que, de fet, puguem afirmar amb total seguretat que la «revolució» de Walt Disney va tenir un impacte considerable, la qual cosa ens fa pensar que potser el Sr. Disney tenia un coneixement de la realitat més profund del que Eisenstein imaginava. Com ens recorda Ioan P. Culianu, la màgia renaixentista va ser essencial per desenvolupar, més endavant, la psicosociologia de masses i les seves tècniques de manipulació. Els ardits del príncep de Maquiavel, diu Culianu, són innocus si els comparem amb les innombrables tècniques de manipulació màgiques que, derivades de l’obra de Giordano Bruno sobre els vincles, es van posar en pràctica en l’àmbit institucional i mediàtic. És això al que es refereixen Adorno, Marx i Taussig quan afirmen que la màgia ha estat apropiada pel poder? En la línia marcada per Silvia Federici en el seu llibre Calibán y la bruja, creiem que el declivi de la màgia ha servit precisament per posar-la al servei de l’statu quo. No obstant això, al mateix temps que es maniobrava contra la cultura de la meravella i la màgia, s’insistia en la irrealitat i vulgaritat d’aquestes operacions, cosa que resulta certament contradictòria. Si les pràctiques màgiques eren efectivament tan innòcues, per què no simplement ignorar-les?

En resum, el restabliment d’una ontoepistemologia de la màgia occidental és un camp minat. Dir que alguna cosa és màgica significa adjectivar-la pejorativament. Llavors, com seria possible parlar de màgia sense caure sota aquest encanteri? Si ens neguem a separar la màgia sobrenatural de la secular és precisament perquè dividir-les implica assumir que una d’elles és «real» mentre que l’altra és «irreal». La qüestió, com diu Franke, no és reivindicar l’animisme o no, sinó deixar de jugar «al joc de les divisions». Així, Animism no és una exposició sobre l’animisme, diu Franke, sinó una exposició sobre com es construeixen aquestes barreres divisòries que neguen l’accés a la realitat als qui es van quedar a l’altre costat.

La gran transformación i Animism són dues iniciatives excepcionals perquè els seus discursos es donen al marge del «joc de les divisions» (el joc que separa la màgia sobrenatural de la màgia escènica, o màgia i ciència, o passat i present, o a ells de nosaltres). Cada vegada hi ha més consciència d’aquesta qüestió i, en conseqüència, cada vegada hi ha més projectes curatorials que afronten aquestes dificultats discursives amb lucidesa. L’anomenat pensament màgic és a l’ull de l’huracà. Per això, aprofitant que busquem marcadors recents que puguin definir la tornada de la màgia en l’art contemporani, dedicarem un espai a constatar la vaga presència de la màgia en esdeveniments biennalístics.