Mentrestant, l’escalada de la visibilitat dels temes relacionats amb la màgia continua amb projectes curatorials com Black Mirror: magic in art, comissariat per Dominic Shepherd a l’Arts University Bournemouth; Cale, cale, cale! Caale!!, comissariada per Juan Canela a la Tabakalera de Sant Sebastià; Ver (re)velar: usos y representaciones de lo inexplicable, comissariada per Manuel Oliveira al MUSAC de León; A to Z: abracadabra to zombies, comissariada per Danielle Avram per la Pollock Gallery, a Dallas; o Block mágico, comissariada per Soledad García i Brandon LaBelle en el Museo de la Solidaridad Salvador Allende, a Santiago de Xile; per citar només alguns projectes. A la Biennal de Venècia de 2017, el pavelló italià, comissariat per Cecilia Alemani, va contenir un projecte inspirat en l’obra de l’antropòleg italià Ernesto de Martino Il mondo magico.
També segueixen sorgint projectes més petits, o menys visibles, imbuïts d’una perspectiva postcolonial i d’una certa lògica ecològica, entorn de qüestions relacionades amb la màgia. Citarem, com a exemples, Lo invisible, lo común, lo mágico: espacios y conocimientos colaborativos entre África y Europa, organitzat per Grigri Projects entre Senegal i Espanya; o el Museu encantador, una exposició comissariada, produïda i coreografiada el 2015 a São Paulo per Rita Natálio i Joana Levi on es pensa la trobada de Brasil i Portugal en termes d’encantament.
D’altra banda, tres programes relacionats amb l’art contemporani han optat per dedicar cicles de podcasts a l’univers de la màgia i la sorpresa. Raw material, un programa del Museu d’Art Modern de Sant Francisco, va dedicar la seva primera temporada (comissariada i produïda per Ross Simonini) als artistes que treballen amb el que és desconegut. L’Estado Mental, la ja inactiva plataforma multimèdia espanyola, va llançar En la zona, un programa en el qual es va entrevistar diverses persones –entre elles, el sacerdot Pablo D’Ors, el xaman shipibo Guillermo Arévalo Valera, el filòsof i psicòleg Javier Esteban i els antropòlegs Carlos Suárez, Alejo Alberdi i Héctor Márquez–. Però el fenomen que mereix més atenció aquí és, sens dubte, el Miracle Marathon organitzat per Hans Ulrich Obrist juntament amb Sophia Al-Maria en la Serpentine Gallery de Londres. L’edició de «marató» anual de 2016 es va centrar en el que és sagrat, el ritual i el pensament màgic, amb l’objectiu de «repensar com l’imaginari pot predir el futur i tenir-hi un paper».
Font: Frieze.
Si l’anàlisi dels diferents models de comissariat que hem presentat serveix d’alguna cosa, deu estar clar a hores d’ara que la sola idea d’una «marató dels miracles» és ja de per si mateixa bastant problemàtica. En qualsevol cas, sembla que si Hans Ulrich Obrist i la Serpentine són a darrere d’un esdeveniment el focus del qual és la màgia, podem dir, sense por, que la tornada de la màgia és al seu punt àlgid. En definitiva, hi ha indicis que la màgia comença a ser percebuda com un tema rellevant en l’art contemporani, però han reconegut per fi els canals oficials de l’art contemporani la seva adscripció a una ontoepistemologia màgica, o quedarà tot en una moda passatgera?