Aquest és un estudi sobre les respostes de diversos artistes a la crisi a Europa, els Estats Units i Amèrica Llatina davant monuments a esclavistes i perpetradors de genocidi. Les protestes i els esdeveniments iconoclastes, cada vegada més intensos cap a aquests símbols, estan promovent l’escrutini de les figures que els celebren, la qual cosa ens facilita comprendre parts de la història des del punt de vista de les seves víctimes. Aquesta enquistada presència d’aquestes estàtues-monuments i dels seus significants en l’espai públic ens sembla avui signe d’una desconsideració als centenars de milions de víctimes de la colonització i de l’esclavisme que viuen al seu voltant de manera quotidiana. Per aquesta raó, les obres produïdes pels artistes sobre aquests monuments i els espais que ocupen formen part d’un procés de reajustament i confrontació amb la memòria històrica de la societat que no sols va erigir aquests símbols del colonialisme i la supremacia blanca, sinó que també va exercir un paper actiu en la construcció dels mites i les narratives destinades a preservar el seu poder. Durant el procés d’aquest estudi ha estat fascinant conèixer la miríada de treballs i de referències relatives a l’iconoclasme i a les cartografies-arxius generats al llarg de la història o enllaçats als casos recents. Com diu un article al diari anglès Counterfire.org: «La creixent campanya per eliminar la iconografia racista ens acosta a un currículum progressista i descolonitzat per a les generacions futures». L’educació és, doncs, un eix primordial de trobada entre tots aquests esforços col·lectius i els diferents sectors de la societat que se sumen a les reivindicacions de les seves víctimes més involucrades. Els treballs dels artistes representats a l’estudi següent són només una petita mostra dels efectes intensos de l’atmosfera de descolonització crítica que sorgeix en zones específiques i crisis localitzades; a més, són rellevants per la supremacia i les seves accions opressives esteses fins als nostres dies.
En la història de tot esdeveniment iconoclasta solen convergir minories oprimides, rebels i insurrectes, o, tot el contrari, estrictes ortodoxos de diverses creences religioses confrontant altres expressions i les seves icones. Però tots es manifesten sota la forma de l’atac directe a figures, monuments i efígies, o símbols. L’aspecte gairebé ritualista d’aquests gestos –que exerceixen una violència no tan simbòlica, encara que sigui dirigida cap a símbols inanimats– ens retrotreu a les profunditats del temps. Els anomenats «defacing», les pintades o les destruccions parcials o totals de monuments, estàtues i altars, la destrucció o mutilació de cossos monumentals petrificats que representen déus pagans (com en el cas dels primers cristians contra la Grècia clàssica i Roma), reis deposats i herois obsolets per canvis de règim, són un exemple de la pervivència d’aquestes accions. Els monuments, les estàtues o els noms de carrers i places reflectiran sempre els qui estan sent reconeguts per l’statu quo, el Poder en majúscules. Els vencedors i les seves epistemologies són sempre els que decideixen quins «monuments» i simbologies de poder situaran en l’espai urbà i on ho faran. Un poder consolidat precisament perquè pot usar i usa com a pròpia una zona des d’on exerceix una ostentació simbòlica del que el representa. Això s’imposa precisament per la seva monumentalitat i escala, un «ocupar un espai públic» com a advertiment (advertising) o com a tòtem-fetitxe que guarda o protegeix aquest poder perquè ocupa els llocs dels qui han estat vençuts i han de ser oblidats. Aquestes revoltes iconoclastes reaccionen davant una supremacia blanca que s’estableix de manera estructural i social als Estats Units o al Regne Unit, i que, a la UE, inclosa Espanya, es revela en la seva cruesa en polítiques d’estrangeria i de regulació de vides immigrants il·legals. En aquest sentit, el sud d’Europa torna a ser instrumentalitzat pel comandament central per exercir de «frontera», de «policia», i de mur geogràfic de contenció per protegir el fortificat centre i nord.
En prioritzar l’estudi del moviment de solidaritat internacional i de conscienciació antiracista, aquest treball reflexiona també sobre una realitat local (la del context actual espanyol) sobre la qual no estem gaire acostumats a treballar: la descolonització. L’objectiu és indicar els buits d’opressió que aquesta situació liminar ha generat, tant en la nostra pròpia història com en els nombrosos monuments i símbols de supremacia feixista situats en milers d’espais urbans de la península. Esperem establir una sèrie de comparacions i contrastos entre el que podem considerar com una intencionada performativitat, acció i ús del cos en aquella presència que resisteix (com a volum immòbil i aïllat, que ocupa en un moment donat un espai hostil) i l’estar sol davant una contingència. Així, l’exemple de Rosa Parks en no baixar del bus o el de la simbologia de l’antimonument com a víctima del racisme europeu del segle XIX, significada en el cos dissecat d’«un negre» (com es defineix el botswanès de Ciutat del Cap) al museu de Banyoles. Explorarem les ètiques i necessitats històriques, les seves diferències o similituds, entre els iconoclastes i els gestos anticolonials actuals.
Aquest és un estudi sobre pràctiques artístiques implicades a desenvolupar propostes crítiques sobre el tràfic d’esclaus, la colonització o el feixisme (localitzat a Espanya) que responen als múltiples gestos i accions de solidaritat internacional en la seva conscienciació antiracista i antifeixista. Introduirem una microgenealogia de referència en la qual emmarcarem els treballs que es presenten com a casos d’estudi a Xile, l’Argentina, el Perú, Colòmbia i República Dominicana, i els posarem en relació amb tres elements inscrits en les coordenades Madrid-Barcelona: Madrid i el Valle de los Caídos, amb el treball i film de l’artista i documentalista Manuel Correa; i Barcelona, amb unes mostres sobre les crítiques dels anarquistes el 1886 a la construcció del monument a Colom (en la figura del qual ja es veia en aquells dies un símbol de l’esclavisme), i dedicarem un espai a les polèmiques generades per la història sobre el «Negre de Banyoles», amb el doctor Alphonse Arcelin, i l’estàtua d’Antonio López. Com a part central de l’estudi presentem un qüestionari a l’artista Esi Eshum de Londres arran del seu últim assaig visual, The Unbecoming, i les fotos d’un dels meus treballs produïts el 2013 com a documents de les trobades efímeres d’una visitant amb una escultura dedicada a Leopold II en el seu museu africà de Brussel·les.