2. Accions dutes a terme com a protestes polítiques

2.5. Pedestals naturals o la performativitat de la resistència a cos: Rosa Parks

Presentem ara el cas de Rosa Parks com un exemple de performativitat i d’ús de la resistència passiva i del propi cos en relació dialèctica amb els cossos representats i imposats per monuments, estàtues i escultures que immortalitzen herois nacionals. La seva pròpia presència i la seva negativa a moure’s i desaparèixer –quan és insultada durant un trajecte amb autobús en el qual el seu cos i la seva vida estaven prohibits per les separacions racials i racistes als Estats Units– són un gest radical de resistència. Aquest gest d’ocupació davant una prohibició estableix una apropiació de l’espai urbà (un autobús públic segregat) per a si, en una lluita que enllaça directament amb la genealogia de totes les problemàtiques que sorgeixen en totes dues Amèriques amb les seves poblacions indígenes i afrodescendents de l’esclavitud: no voler desaparèixer del lloc ocupat, reivindicat com a resposta al buit que la seva raça sofreix en el context social estatunidenc. La força de la resistència passiva, el coratge necessari i el risc que implica són elements que entren en joc en els llocs dels monuments derrocats. En el cas del cos viu –enfront de l’escultura estàtica i inerta–, jugant-s’hi la vida. L’aposta per no moure’s i seguir en el lloc del qual se’ns intenta eliminar ens recorda que el que està en joc en últim terme serà sempre el que puguem fer entre nosaltres, els vius, per la societat, així com les seves conseqüències polítiques, més enllà del que fem a les pedres, el bronze o el ferro colat.