3.6. Manuel Correa. Four Hundred Unquiet Graves
Manuel Correa és un artista i cineasta colombià el treball del qual explora la memòria i la reconstrucció postconflicte en les societats contemporànies. DT. Research Architecture from Goldsmiths College, Universitat de Londres. Ha treballat amb el grup de recerca Forensic Architecture Project. Ha participat en el Festival Internacional de Rotterdam, el Museu Tamayo a Mèxic, Presentation House Gallery a Canadà, la Universitat de Copenhaguen, el Museu d’Art Modern de Medellín, la 8a Bienal d’Escultura Noruega, Kunsternes Hus in Oslo, e-flux Architecture, Het Nieuwe Instituut i DOK el Festival de Cinema Documental de Leipzig, entre altres.
El Valle de los Caídos, a seixanta quilòmetres de Madrid, alberga una basílica colossal i una creu de vuitanta metres d’altura que s’eleva sobre la carretera. El complex va ser encarregat pel Govern feixista de Francisco Franco per commemorar el vintè aniversari de la seva victòria sobre la democràcia. És probablement la fossa comuna més gran del món, amb 33.800 cadàvers de 491 fosses de tota la geografia espanyola. Enterrats al costat dels combatents morts de l’exèrcit de Franco, hi ha un nombre indeterminat de víctimes de desaparició forçada. Han passat quaranta-cinc anys des de la mort del dictador Francisco Franco, però no s’han fet estudis de les osseres de l’edifici. Si bé se sap que hi ha 12.669 cadàvers no identificats enterrats en aquest lloc, és impossible precisar amb certesa el nombre de víctimes de Franco inhumades allí. El fet que no coneguem el nombre de persones desaparegudes enterrades al Valle de los Caídos és en si mateix un testimoniatge de la naturalesa del delicte de desaparició forçada. Fa poc més d’una dècada, un grup de familiars en duel va descobrir sorprenentment que els seus morts desapareguts estaven possiblement enterrats al costat de Francisco Franco al Valle de los Caídos. En la seva cerca per exhumar els seus sers estimats, els familiars en duel s’han trobat amb totes les formes de violència sistèmica imaginables: des de tribunals nacionals fins a europeus, des de diaris fins a sales de premsa, desafiant les institucions estatals i l’abadia de monjos benedictins que supervisen el antimonument.