2. Accions dutes a terme com a protestes polítiques

2.7. La ciutat dels prodigis: el projecte de construir l’estàtua de Colom de Barcelona

«Después de un intermedio amenizado por la música de las bandurrias, tomó la palabra el compañero T. de Barcelona. Dice que Colón fue á América é impuso la esclavitud.»

«Actos conmemorativos del primer aniversario de los Mártires de Chicago». Tierra y Libertad (17 de novembre de 1888, núm. 13, pàg. 2). Font: Ser histórico.

Les protestes sobre l’estàtua de Colom i la consciència sobre la seva relació amb l’esclavisme i la colonització són conegudes a la ciutat de Barcelona, encara que consten poc als llibres d’història perquè no són al costat dels vencedors. La consciència antiesclavista del segle XIX podia trobar-se entre els escriptors i militants anarquistes en l’època en la qual es va construir l’estàtua, però també va haver-hi protestes entre la classe obrera i els republicans catalans. Com sabem, no són precisament anarquistes o genuïnament socialistes les ètiques i les opinions que dominen el nostre país, ni a cap lloc d’Europa o de totes dues Amèriques (excepte a Cuba, Veneçuela i Bolívia). Com la història demostra, les ciutats i capitals de províncies de les diferents nacions han estat ideades i establertes per unes elits burgeses –adaptades amb més o menys èxit al model de la Independència dels Estats Units que, no oblidem, va ser abans la Revolució Francesa i font d’inspiració per a la Revolució liderada per Bolívar, per a una lliure i ja bicentenària Amèrica Llatina– basades en uns principis lògicoracionals de governamentalitat intrínsecament capitalistes, per tant, patriarcals i classistes, colonials i racistes (d’acord amb els paràmetres constituïts durant la Il·lustració, amb Kant i Darwin, sobre les categories racials o sexuals); unes elits que encara avui es fan autohomenatges a les polítiques de protecció entorn «dels seus» monuments. Des de Barcelona, i Catalunya en general, es podria elaborar una genealogia dels nombrosos grups de resistència enfront d’aquests monuments, com el d’Antonio López, que va ser derrocat durant la Segona República i restituït pels franquistes anys després; tampoc s’explica que després de la transició no es preocupessin de treure’l. En resum, hi ha tota una història de resistències locals que a penes es coneix i reconeix. Aquest és un dels molts exemples sobre com de complex resulta fer una cartografia crítica dels punts i les postures de la societat, quan parlem d’Espanya en general, sobretot si obviem que l’Espanya de la qual parlem encara arrossega el romanent de quaranta anys de franquisme. Perquè se sap molt de l’apologia del colonialisme i del «descobriment», però a penes es parla o es reconeixen les múltiples protestes anuals d’una part de la mateixa ciutadania que tenen lloc el Dia de la Hispanitat o sota l’estàtua de Colom, com passa a Barcelona i a diverses províncies d’Espanya. Assumpte que, en un estudi sobre colonialisme i imperialisme, no podrem obviar. Prengui’s nota que justament aquests dies li han posat un carrer al senyor general Millán Astray substituint la mestra Justa Freire. Tan sols hem d’informar-nos de qui era cadascun d’ells per comprendre la urgència de la descolonització en terra pròpia.