2.6. Antonio López davant el «Negre de Banyoles» (i el monument al doctor Arcelin com a antirracista i reparador a Barcelona/Catalunya)
El que ha anat succeint a Occident amb els cossos i les vides negres suma una colossal genealogia de la humiliació, la brutalització i la deshumanització, al costat de l’extrema explotació i apropiació criminal d’aquests cossos i aquestes vides. Això inclou el tràfic a gran escala i totes les mesures de repressió: des de cadenes fins a tota mena de fuets i altres mètodes de tortures. La conscienciació i les eines per a aquesta depenen d’un treball que hem de fer entre tota la base de la societat i amb la implicació de diverses generacions. L’esclavisme i el tràfic són part d’un capitalisme feroç i del seu format industrialitzat, global i a gran escala, on les elits del vell món treballen des de complicitats noves amb les elits de les noves repúbliques o federacions de totes dues Amèriques. Com va assenyalar Marx: «La velada esclavitud dels treballadors assalariats a Europa necessitava per al seu pedestal l’esclavitud pura i dura al nou món». No podem obviar (en aquest estudi que es localitza com a punt de partida a Barcelona, escrit per un subjecte barceloní) el famós i desafortunat cas del «Negre de Banyoles», definició per si mateixa esgarrifosa sobre una història encara més sinistra: la de l’ús del cos d’un ésser humà per ser dissecat com a objecte d’estudi. La mera possibilitat que una persona acabés dissecada (com a negre) i embalsamada per formar part de la col·lecció i exposició permanent d’un museu català (encara que privat) com el Darder ens mostra les relacions específiques de l’alta burgesia europea amb l’existència d’una xarxa de tràfic d’icones africanes (que incloïen l’home capturat boiximà del Kalahari) per a ús antropològic i intercanvi especulador entre els rics col·leccionistes de París, un dels eixos més compromesos històricament pel seu historial racista a Àfrica i Àsia, al costat de Bèlgica, Alemanya i Anglaterra. El següent paràgraf escrit per Albert Lladó a La Vanguardia sobre el llibre de Miquel Molina Naturaleza muerta, que explica la brutal història darrere del cos del boiximà del Kalahari, ens pot donar una idea dels complexos elements en joc, tant socials com culturals i polítics, i de la naturalesa depredadora de l’ésser humà en relació amb si mateix:
«El libro de Miquel Molina va mutando para que el lector se enganche a su obsesión, ahora compartida. Es un largo reportaje, pero también una novela de aventuras, y un relato detectivesco. Cada nuevo personaje supone un giro narrativo. Lo comprobamos cuando aparece en escena Francesc Darder i Llimona, fundador y director del Zoo de Barcelona, y quien compró en París (seguramente, en 1884) la momia disecada. Como no pudo venderla aquí, y tras enamorarse del paisaje de Banyoles, decide llevarla a un museo que bautizará con su apellido. El “africano confinado” llega en 1916 a su nuevo cautiverio. Allí permanecerá ochenta años convertido en una atracción turística. Esta historia no se entiende, sin embargo, sin la figura del doctor Alphonse Arcelin, nacido en Haití y residente entonces en Cambrils. Desde 1991, cuando escribe sin éxito al alcalde de Banyoles de la época, Joan Solana, comienza una batalla internacional para retirar el cuerpo del museo y darle un entierro digno. En 1997 apartan de la exposición “la pieza número 1.004”. Pero no es hasta octubre del 2000 que el cuerpo es repatriado, no sin polémica, ya que quien lo reclama es Botsuana –que no es su verdadero lugar de origen– en nombre de un “panafricanismo” que, sin duda, oculta otros intereses políticos. Arcelin, que había gastado todos sus recursos económicos en el litigio para conseguir dignificar a ese hombre anónimo, acude al funeral de Estado. Allí también está Miquel Molina. La última vez que se verán será en el 2001, cuando le cuenta cómo todos los políticos de la época, y en especial Jordi Pujol, le engañaron. El doctor morirá en el 2009 en La Habana.»
Font: La Vanguardia.
La petició de change.org de l’Associació Panafricanista Espanyola ho va descriure de manera clara el 2016. El que em sembla interessant d’aquest cas és el contrast entre la universalitat d’esdeveniments com Black Lives Matter, que ens arriben en abundància mediàtica, i l’absolut desconeixement de la situació que implica directament a Barcelona o Catalunya en relació amb aquests casos. Aquest contrast ens confronta amb la nostra memòria selectiva d’homenatges i causes cèlebres, enfront dels oblits i les imposicions pròpies d’una estructura social que deixa el poble sense possibilitat de saber i de créixer en consciència. Segons afirma el text de la petició del Moviment Panafricanista per la Reparació Africana i Afrodescendiente d’Europa dirigida a l’Ajuntament de Barcelona:
«Nosaltres, panafricanistes d’Espanya, membres de la comunitat africana i afrodescendent, ens sentim actors responsables d’aquest procés històric. Des de l’any 1985 hem liderat a la ciutat comtal i a la resta d’Espanya el procés de promoció de les lluites socials per la dignitat i la reparació negra. Durant aquests 30 anys de lluita per la reparació hem tingut la capacitat d’articular idees en un context d’extrema criminalització de la immigració negra (negrofòbia). El Dr. Arcelin va escriure una de les pàgines més interessants de la ciutat de Barcelona, fundada per un general negre cartaginès de nom Amílcar Barca. Malgrat l’extrema violència racista institucional, vam aconseguir arrencar victòries. En la lluita per la dignitat del negre de Banyoles, Arcelin va tenir un paper important i central en l’impuls de la lluita contra el racisme. El Moviment Panafricanista fa una crida a la ciutadania a participar en aquest canvi històric replet d’esperança afropositiva. Fem una crida a tots i totes, els i les simpatitzants, militants amics i amigues a donar suport a la campanya de recollida de signatures perquè la plaça actualment dedicada a l’esclavista Antonio López sigui batejada amb el nom de plaça del Dr. Alphonse Arcelin.»