1.1. La centralitat del comissariat al món de l’art
Què fan els comissaris? Com es relacionen amb els artistes, amb les institucions, amb els públics? Quines exposicions i idees han marcat la història recent del comissariat? Quins discursos socials i polítics han contribuït a l’auge i al qüestionament d’aquesta disciplina? Quan i per què es va convertir en una peça fonamental de l’entramat artístic? Al llarg dels propers quatre apartats donarem resposta a aquestes i d’altres preguntes, però comencem ara per l’última de la llista.
Conservador, comissari o curator
L’origen del terme prové del llatí curare, que vol dir ‘cuidar’. A Espanya es pot distingir entre «conservador» (emprat habitualment per al personal que es dedica a custodiar els objectes d’una col·lecció en un museu) i «comissari» (més identificat amb l’art contemporani, les exposicions i els professionals independents). En el món anglosaxó es fa servir el terme curator per a ambdues accepcions (la institucional i la de freelance). La influència de la literatura escrita en anglès fa que al llarg d’aquest text utilitzem el terme curatorial en nombroses ocasions.
La configuració actual del món de l’art en una xarxa d’innombrables nodes entrellaçats –des de les escoles de belles arts, passant per les galeries comercials, les revistes especialitzades, les fires internacionals, els espais independents i fins als centres d’exposicions públics i privats– afavoreix l’emergència i consolidació d’una activitat caracteritzada per la seva capacitat de connectar persones, objectes i idees. Tot i que la figura del conservador de museu, i fins i tot la del comissari independent (freelance), ha tingut una importància creixent en el món de l’art des de la dècada dels seixanta, sembla que hi ha un acord segons el qual la importància internacional d’aquesta activitat professional es pot situar en la dècada dels noranta, particularment en relació amb l’expansió mundial del format de la biennal d’art contemporani. La biennal, amb les seves edicions en llocs tan diversos com ara Gwangju, Venècia, Sydney, Johannesburg o São Paulo, la mescla habitual d’artistes locals i transnacionals, la seva complexa logística així com els múltiples rols en el desenvolupament de la reputació internacional d’una ciutat, demostra la dificultat de la història de l’art com a disciplina centrada en Occident per poder respondre adequadament a aquesta situació heterogènia. En canvi, el comissariat, la formació i experiència del qual fins fa poc podia ser variada (des de la teoria cultural fins al periodisme, i des de la pràctica de l’art fins a la sociologia, la filosofia o l’economia), es posiciona com una mediadora receptiva, adaptable, considerada i la més ben equipada per confrontar un món de l’art global i en xarxa.
A més, aquesta reorganització de les institucions artístiques, incloent-hi les biennals, cap a models en xarxa ve acompanyada per una implosió d’agents i continguts. Davant l’ampliació del món de l’art i la multiplicació de la producció cultural en tots els seus aspectes, cada vegada es fa més imprescindible una guia que ajudi a navegar per aquest univers; però no una guia de consells que sigui una llista tancada de preferències, sinó més aviat una sèrie de suggeriments que obrin noves possibilitats i opcions. L’accepció més bàsica de comissariar es refereix al procés de fer una selecció sobre la base d’un criteri conegut o no especificat. En aquest sentit, el comissari Peter Eleey explica que, en l’ús expandit, la paraula es refereix a «editors i guies que proporcionen un filtre confiable en la nova economia i ajuden a reduir el soroll generat per l’augment dramàtic de la cultura i la producció d’informació».1 No obstant això, els comissaris –incloent-hi els que treballen en museus– cada vegada són més conscients que les seves seleccions han de facilitar l’activació dels públics, cosa que permet que els espectadors intervinguin directament o indirecta en la construcció dels projectes.
Per exemple, al llibre Tate Modern. The Handbook, la col·locació de les obres de la col·lecció permanent de la institució d’art contemporani més visitada del món no es descriu com una narració històrica de l’art, sinó com un ventall de possibilitats que proporciona «formes alternatives de mirar», «un punt de vista que canvia contínuament» i que permet «establir noves connexions».2
En un sentit estricte, aquestes estratègies curatorials poden ser criticades per construir deliberadament una il·lusió d’elecció per part del públic que, en realitat, tenen poc a dir. Des d’una perspectiva més còmplice, es podria argumentar que els comissaris són conscients de la necessitat de construir un significat en línia amb un nou conjunt de valors com ara la participació, el compromís i la interacció. En qualsevol cas, el fet que el món de l’art s’organitzi principalment com una estructura en xarxa en què es dona prioritat a la flexibilitat, la connectivitat i l’horitzontalitat, afavoreix el comissari com a professional, el comissariat com a activitat i allò curatorial com a discurs.
1. Peter ELEEY (2013). «What about responsibility?». A: Jens HOFFMANN (ed.), Ten Fundamental Questions of Curating (pàg. 114). Milà: Mousse Publishing.
2. Frances MORRIS (2010). «From Then to Now and Back Again: Tate Modern Collection Displays». A: Tate Modern. The Handbook (2a. ed., pàg. 27). Londres: Tate Publishers.