4. Del «curatorial» al gir descolonial

4.5. La descolonització de les pràctiques curatorials

Diversos dels projectes esmentats a l’apartat anterior estan situats fora de l’espai geogràfic d’Occident i versen sobre la producció artística i cultural de zones i persones fins fa poc no associades als espais hegemònics de l’art contemporani. L’aparició d’aquestes iniciatives a partir del 2000 i la seva creixent centralitat en els discursos artístics, marca un canvi important en l’articulació del món de l’art. Als apartats 2 i 3 ja havíem esmentat els projectes expositius duts a terme per diferents institucions occidentals per incloure artistes procedents d’altres zones del món («Magiciens de la Terre», Centre Georges-Pompidou i Grande Halle de La Villette, París, 1989) o replantejar les seves col·leccions a partir de lectures crítiques vinculades al passat colonial («Mining the Museum», Fred Wilson, Maryland Historical Society, Baltimore, 1992-1993). Ara, a més, a aquest esforç s’hi uneixen artistes, comissaris i investigadors procedents o actius en països del Sud Global que pretenen posar en valor la seva producció artística i modificar l’ordre establert dins del món de l’art.

Però, com s’aplica el pensament descolonial a la pràctica curatorial? Per al semiòleg argentí Walter Mignolo, una de les principals referències teòriques del moviment descolonial en el món de l’art, la imposició universal dels valors estètics europeus durant el colonialisme va suposar una devaluació de totes les experiències sensorials alienes a aquest model. Per això, l’estètica descolonial mira de recuperar i reevaluar tot un seguit de perspectives confrontades amb els plantejaments de la modernitat occidental i les seves conseqüències. Aquestes perspectives inclourien les pròpies dels països del Sud Global, i les de les comunitats que viuen a Occident, però tenen el seu origen identitari en altres espais geogràfics, així com les d’altres grups construïts en oposició o com «uns altres» enfront dels col·lectius hegemònics.

Aplicat a la producció artística, l’estètica descolonial suposaria la creació i distribució d’imatges, objectes i coneixements orientats a desmuntar les representacions eurocentristes d’aquest règim visual. Per això, una pràctica curatorial descolonial seria aquella que difongués i s’aliés amb aquesta mena de producció artística. També s’aplica a moltes iniciatives orientades a produir una crítica de les pròpies polítiques discriminatòries –presents i passades– de les institucions artístiques creades sota la influència dels paradigmes occidentals. Per això, per a la comissària Chandra Frank, la pràctica curatorial descolonial suposa un procés d’autoexaminació i autocrítica per part de la institució, i ens diu:

«Un procés curatorial descolonial es compromet a desfer la colonialitat que està incrustada en l’existència de l’espai del museu occidental, i interromp la dinàmica de poder que subjau al desenvolupament de l’exhibició. Aquest compromís crea un espai on la incorporació d’epistemologies alternatives es converteix en una part central de la política curatorial. Dit això, l’aplicació d’aquest procés informat requereix que el comissari i la institució contribueixin a desenterrar històries ocultes.»

Frank (2015)

Finalment, i com a part del projecte descolonial, també s’enquadraria l’atenció i el suport institucional als exemples i pràctiques curatorials no occidentals, incloent-hi aquelles proposades per artistes. El «Museo Travesti del Perú», desenvolupat per l’artista, filòsof i drag queen Giuseppe Campuzano (1969-2013), és un cas important de projecte artístic associat al curatorial en un context descolonial (figura 11). Utilitzant eines museogràfiques, arxivístiques i expositives, Campuzano va anar reunint tot un seguit d’objectes, imatges i documents mitjançant els quals presentar una contrahistòria del Perú des de la perspectiva estratègica d’una figura fictícia identificada com andrògina, indígena, travesti i mestissa. Un projecte multidisciplinari que fa servir fotografies, textos i accions noves o preexistents per reinterpretar de manera deliberadament irreverent el relat oficial d’un país a partir de subjectivitats contrahegemòniques. Aquest museu itinerant reuneix, doncs, moltes de les característiques que hem anat analitzant en aquest apartat:

  • S’apropia de la idea del museu per qüestionar el sentit de la mateixa institució museística i la seva relació amb els discursos oficials.
  • Fa servir l’exposició com un espai des del qual generar altres realitats possibles.
  • Utilitza les eines pròpies de l’arxiu per visibilitzar perspectives ignorades.
  • S’alia amb el pensament queer per oferir una relectura de la història colonial del Perú a partir de subjectes en els quals allò sexual i allò racial interseccionen.
Figura 11. Giuseppe Campuzano, «Línea de Vida – Museo Travesti del Perú», Galerie de l’erg, Brussel·les (2015). Fotografia de Maxime Delvaux.
Font: https://artishockrevista.com/2015/04/14/museo-travesti-del-peru-se-exhibe-primera-vez-completo-europa/.