2.1. Introducció
L’àmbit del comissariat ha experimentat un interès creixent en la seva pròpia història. Com a part d’aquesta autoexaminació, la recuperació i l’estudi de les exposicions del passat s’ha consolidat com una nova àrea de coneixement separat de la història de l’art tradicional. L’exposició –la reunió en un mateix espai (ja sigui físic o virtual) i sota un discurs comú d’una sèrie d’objectes, idees, imatges, programes o accions– continua sent el dispositiu curatorial més privilegiat. A això s’hi uneix el reconeixement de la importància de les exposicions en la construcció de la història de l’art contemporani en diverses antologies dedicades a seleccionar i recopilar informació sobre les mostres «més influents».3 Aquesta voluntat per reconstruir la història de les exposicions també es percep, tal com veurem en relació amb «When Attitudes Become Form», en la recreació tridimensional de mostres icòniques a les sales d’institucions museístiques diferents de les que originalment les van produir; o, així mateix, en la propensió a «donar la paraula» als seus comissaris mitjançant la publicació d’entrevistes, o fins i tot en exposicions dedicades a analitzar-ne les trajectòries («Seth Siegelaub. Beyond Conceptual Art», Stedelijk Museum, 2016).
Descriure i analitzar exposicions passades implica una sèrie de limitacions. La majoria de les exposicions són disposicions espacials d’objectes i idees a les quals, una vegada acabades, només podem accedir per mitjà de fotografies planes o, amb sort, plànols i maquetes. A més dels catàlegs, altres documents textuals, com ara contractes o diverses menes de correspondència, també permeten reconstruir el procés de creació d’una exposició. Quan no són institucionals, sinó organitzades, per exemple, per col·lectius d’artistes en espais independents, les declaracions dels participants i del públic són fonts primàries de gran importància. A més, la introducció del vídeo com a part de la documentació i les visualitzacions en 3D, que cada cop més institucions incorporen als seus webs, ens permeten nous acostaments que se sumen a les exposicions o que, fins i tot, en mostren de concebudes específicament per ser visitades en remot o per internet.
Espais independents
Els espais independents solen ser iniciatives de grups informals d’artistes o persones interessades en l’art, de vegades organitzades en associacions. Sorgeixen sobretot com a reacció enfront de les galeries comercials i els espais institucionals dependents d’organismes públics (Ajuntament, Govern central) o privats (fundació d’un banc). Al món anglosaxó se’ls coneix com a senar-for-profits (‘sense ànim de lucre’) o artist-run-spaces.
A continuació, veurem amb una mica més de detall cinc exemples d’exposicions icòniques i projectes expositius representatius que han marcat la història recent del comissariat. Aquest recorregut no estrictament cronològic ens permetrà conèixer algunes de les figures més significatives del comissariat des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat, entendre les transformacions experimentades gràcies al format expositiu durant aquest període, i establir com de propera és la relació entre les exposicions i els contextos geopolítics contemporanis. Cal advertir que ens centrarem en els aspectes curatorials d’aquestes propostes i, per tant, dedicarem menys atenció a discutir individualment les obres incloses.
3. Bruce ALTSHULER (2013). «Biennials and Beyond: Exhibitions that Made Art History, 1962-2002». Londres: Phaidon Press i Jens HOFFMANN (2014). Show Time: the 50 Most Influential Exhibitions of Contemporary Art. Londres: Thames & Hudson.