3.1. Introducció
La configuració recent del món de l’art en un sistema d’institucions interconnectades –una xarxa composta per universitats, galeries, museus, revistes, editorials, cases de subhasta, fires d’art, centres d’art, biennals, festivals, pàgines web, plataformes en línia– afavoreix la centralitat del comissariat. Es tracta d’un sistema en què es prioritzen qüestions com ara la connectivitat, la flexibilitat i la participació i en què els comissaris destaquen per la seva capacitat de respondre, adaptar-se i intervenir. El comissari és, al cap i a la fi, una figura mòbil, transdisciplinària i amb vocació comunicativa que guanya importància en un escenari de canvis ràpids on es prioritzen els resultats més visibles.
No obstant això, aquesta figura professional no sempre ha gaudit d’aquest reconeixement ni poder. Malgrat que el rol de comissari, tal com vèiem a l’apartat 1, existeix i és reconegut com a tal des de la dècada dels seixanta, és a partir dels noranta, i lligat a la importància de les exposicions col·lectives com les grans biennals, quan es genera un nou escenari. Per al comissari i investigador Paul O’Neill, es tracta d’un procés que va des de la «desmitificació» a la «visibilitat» i la «supervisibilitat», és a dir, una evolució que passa per voler-ne saber més i exigir més transparència sobre les decisions que es prenen dins dels museus en una situació en què els comissaris van guanyant més i més protagonisme. En l’actualitat, i malgrat alguns moviments en sentit contrari (cap a l’horitzontalitat i els processos col·laboratius), hi ha una economia de la reputació al voltant dels comissaris que de vegades s’assembla a la de les celebritats.
En aquest apartat, assenyalarem les principals activitats professionals del comissari, tant les vinculades al desenvolupament de continguts com les lligades a la producció, coordinació i comunicació. Aquest marc ens servirà per endinsar-nos en el protagonisme d’aquesta figura i analitzar-ne el paper dins del món de l’art. Per a això, ens centrarem en la relació entre el comissari i el concepte d’autor per mitjà de l’evolució de la funció curatorial des de la dècada dels seixanta fins a l’actualitat. Mitjançant aquests diferents paradigmes en l’evolució del discurs curatorial entendrem millor la no sempre fàcil relació entre comissaris i artistes. Per acabar, dedicarem una atenció especial al fenomen de l’artista com a comissari i distingirem entre aquells creadors que decideixen autoorganitzar-se per mantenir el control sobre la presentació del seu treball i aquells que són convidats per les institucions per comissariar exposicions a partir dels seus fons o replantejar la col·locació de les col·leccions.