4.2. Teoria curatorial
Per al filòsof i comissari Jean-Paul Martinon, el «curatorial» és un «esdeveniment del coneixement» en si mateix,14 una manera de crear relacions i establir altres perspectives sobre l’art i el món. En comptes d’un mètode professional mitjançant el qual produir de la forma més eficient possible una activitat cultural, el comissariat és, sota aquesta concepció, un procés en què intervenen nombrosos factors i agents. Des d’aquesta perspectiva, l’exposició deixa de ser el producte final d’un projecte curatorial per passar a ser un dels possibles moments de trobada amb els nombrosos debats i relacions establerts durant el procés de construcció.
Doctorat en Curatorial/Knowledge, Goldsmiths University
La relació entre el «curatorial» i el coneixement és el principal focus del programa de doctorat que ofereix Goldsmiths University (Londres) i que va ser fundat per Jean-Paul Martinon i Irit Rotgoff. Està dirigit a comissaris en exercici que vulguin reflexionar sobre la seva pròpia pràctica.
La interpretació d’allò curatorial com un procés mitjançant el qual s’estableixen relacions i significats sobre l’art i el món comporta un rellevant canvi de paradigma a partir de finals dels noranta. D’una banda, l’exposició ja no és necessàriament l’únic resultat d’un procés curatorial; de l’altra, el comissari perd protagonisme enfront d’un sistema que afavoreix la producció col·lectiva de coneixement. A més, en la mesura en què aquests posicionaments teòrics van influint en la reorientació de les pràctiques de comissaris i institucions al llarg dels 2000, s’estableixen formes de treball cada vegada més obertes i discursives que fan evolucionar la disciplina. El gir té, per tant, una dimensió conceptual i una altra de pràctica que es van afectant mútuament. I malgrat que l’exposició sembla perdre centralitat, no oblidem que el «curatorial» també serveix per revitalitzar el format expositiu més enllà de la seva simple comprensió com un dispositiu de presentació unidireccional.
Tal com vèiem, una de les justificacions per a aquests canvis en l’àmbit curatorial té a veure amb la identificació de temes i qüestions urgents als quals es vol donar resposta. Però sota la lògica del «curatorial», la funció principal del comissari no és comentar, analitzar o avaluar diferents aspectes de la realitat per molt importants que siguin, sinó més aviat buscar maneres per intervenir sobre aquestes problemàtiques. Les comissàries Nora Sternfeld i Luisa Ziaja descriuen aquesta manera de comissariar com a «post-representacional» i defensen la transformació de les exposicions en «espais on “passen” coses, en comptes d’espais on “es mostren” coses».15 Així, en comptes de produir exposicions sobre qualsevol tema d’actualitat, es tracta de buscar alternatives a aquesta lògica de la representació. En comptes de portar a un espai objectes valuosos o il·lustratius com a única manera de presentació, la idea és que els llocs on es produeix el «curatorial» permetin altres trobades i discursos, de manera que, tal com expliquen Sternfeld i Ziaja, «el no-planejat sigui més important que, justament, els plànols de muntatge».16
L’èmfasi en el relacional i l’inesperat com a part del procés curatorial permet convertir els projectes, incloent-hi les exposicions, en propostes especulatives, en alternatives a l’anàlisi i la crítica com a úniques maneres d’acostament al coneixement. Per Irit Rogoff, una de les principals defensores del «curatorial», caldria pensar en aquestes iniciatives en termes de «potencialitat i possibilitat».17 Segons Rogoff, de fet, la pràctica curatorial ha anat evolucionant «des del criticisme a la crítica i a la criticitat» (from criticism to critique to criticality)..18 Tal com explica, si l’objectiu del criticisme és establir un judici de valor, i la crítica examina els prejudicis que sustenten les lògiques establertes, el criticisme, sense perdre de vista els avanços realitzats gràcies a la crítica, es caracteritza per operar des d’una posició d’incertesa. En comptes de produir anàlisis crítiques, es pretén cohabitar l’esfera cultural des de la temporalitat, el risc i fins i tot la falta. En el sentit proposat per Rogoff, per tant, els projectes curatorials produiran criticitat quan se situïn al costat de les circumstàncies que miren d’afectar, en comptes de per damunt o en paral·lel. I justament per aconseguir aquesta posició es requereixen formats nous i innovadors de presentació pública de l’art.
14. Jean-Paul MARTINON (2013). The Curatorial. A Philosophy of Curating, Londres, Bloomsbury Academic.
15. Nora STERNFELD i Luisa ZIAJA (2012). «What Comes After the Show? On Post-Representational Curating», oncurating.org (núm. 14, pàg. 22) [en línia]. [Data de consulta: 7 de març de 2020]. http://www.on-curating.org/files/oc/dateiverwaltung/old Issues/ONCURATING_Issue14.pdf.
17. Irit ROGOFF (2004). «What is a Theorist?», The State of Art Criticism (pàg. 97), James Elkins i Michael Newman (ed.), Abingdon, Oxon i Nova York, Routledge.