4.3. Estratègies
Actualment, i en part gràcies a l’èxit d’aquestes noves concepcions teòriques, la pràctica curatorial es concep com una àmplia categoria que inclou formes especulatives i models generatius fins ara associats més aviat amb la pràctica artística. Termes com ara esdeveniment del coneixement (Martinon), post-representacional (Sternfeld i Ziaja) o criticalitat (Rogoff) intenten redefinir l’àmbit curatorial i posar en valor la seva capacitat per enfrontar-se amb metodologies pròpies dels problemes d’un present ple de complexitats.
Tres estratègies pròpiament curatorials per abordar les problemàtiques del present i alinear els interessos del pensament curatorial amb la societat inclourien:
- L’exposició com a recerca
- La reorganització de l’arxiu
- L’aliança amb altres disciplines i sabers
1. L’exposició com a recerca
Malgrat que moltes exposicions estan associades a una recerca acadèmica prèvia (per exemple, sobre la producció d’un artista, sobre una regió, una disciplina o un període), també és possible pensar en l’exposició com a mitjà pel qual fer exploracions de tota mena. L’exposició deixa de ser únicament un lloc on presentar els resultats d’un estudi previ i passa a ser un espai d’indagació, articulació i activació des d’on qüestionar la relació del format expositiu amb el coneixement i l’autoritat. En comptes de proposar i provar una tesi, l’exposició, en les seves moltes concepcions, també serveix per generar altres possibilitats. En paraules del comissari i historiador Simon Sheik:
«Mentre les tesis es poden provar o refutar, la proposta avança les seves afirmacions al llarg d’una lògica diferent, és a dir, postulant les seves idees com a afirmacions que, si se seguissin, farien possibles certes coses, no només lògicament i filosòficament, sinó també, en el nostre cas, estèticament i políticament. D’aquesta manera, invocar la proposició permet l’especulació, el curatorial com a imaginari polític.»
Whitney Museum Biennial, 1993
Comissariada per Elisabeth Sussman amb Thelma Golden, John G. Handhardt i Lisa Phillips, va suposar un exemple primerenc d’exposició entesa com a recerca que incloïa treballs sobre les polítiques identitàries als EUA, posant de manifest qüestions migratòries sobre la diàspora, el gènere o la raça. Va ser criticada perquè donava més importància a plantejaments teòrics i missatges socials que a allò material o estètic.
Practice-based research degrees
Els estudis universitaris coneguts al món anglosaxó com a practice-based research degrees (‘cursos de recerca a partir de la pràctica’) defensen la capacitat de l’experimentació artística i curatorial per generar un saber homologable a d’altres disciplines acadèmiques.
2. La reorganització de l’arxiu
Atesa aquesta capacitat generadora d’altres possibilitats i realitats, el comissariat es passa a entendre com un projecte polític associat a causes i compromisos explícits. Aquests compromisos es fan visibles no només en les exposicions, sinó també en la manera de col·leccionar o reexaminar els fons pertanyents a tota mena d’organitzacions curatorials, des de museus fins a plataformes en línia. La reorganització de l’arxiu es refereix, doncs, a una àmplia estratègia de revisió de les narracions històriques i els seus protagonistes canònics en el conjunt d’activitats pròpies del comissariat: des de l’adquisició de materials realitzats per col·lectius sub-representats fins a l’organització de tota mena de projectes que donin visibilitat i veu a grups i problemàtiques ocultes o excloses. Tal com expliquen les comissàries Sternfeld i Ziaja:
«Així, els artistes, activistes i comissaris no només han desafiat el concepte de l’arxiu, sinó que han empleat activament els seus mètodes de manera performativa per establir pràctiques de contra-historització. […] Aquí, l’arxiu s’entén com un discurs que intervé en el cànon hegemònic del coneixement.»
3. L’aliança amb altres disciplines i sabers
Queer
Terme que es fa servir per qüestionar els sistemes i relacions normatives –especialment les heteronormativas– que operen en la societat. Per a la teoria queer, el gènere i l’orientació sexual són construccions relacionals subjectes a variacions històriques i culturals.
És significatiu que per a Sternfeld i Ziaja la reconceptualització de l’arxiu sigui un projecte en què col·laboren comissaris, artistes i activistes. Sens dubte, la curadoria crítica i l’engegada d’estratègies tan ambicioses requereixen l’aliança del comissariat amb altres formes de pensar i altres agents. La influència dels discursos i pràctiques artístiques és fonamental en aquest sentit, però també les possibilitats de replantejar el comissariat a partir de propostes feministes, queer, ecològiques o descolonials (sobre aquest últim cas, hi tornarem amb més detall al final d’aquest apartat). Aquestes influències i aliances es poden articular en l’àmbit metodològic o temàtic i en escales molt variades. Per exemple, per als investigadors i comissaris Jonathan Katz i Änne Söll:
«[…] el comissariat queer comença amb coses tan simples com el reetiquetatge d’objectes o el canvi d’una base de dades, però es pot convertir en idees curatorials noves, recerca innovadora i programació i esdeveniments culturals sense precedents».