5. El comissariat com a mediació

5.5. Art públic

Al llarg d’aquest apartat hem plantejat com la influència de l’element pedagògic i el social han transformat el treball curatorial dins de les institucions; com, per exemple, els departaments curatorials i educatius han acostat posicions dins dels museus, o com han aparegut comissaris especialment dedicats a garantir la participació ciutadana dins de diverses organitzacions. Però aquests canvis i influències que aposten per una redefinició del comissariat com una activitat principalment mediadora entre l’art i el públic també operen més enllà dels centres d’art i similars.

Per espai públic, en aquest context, ens referim a llocs on habitualment no s’exposa art i que poden incloure tant una plaça o un parc com un centre social, un col·legi o un mercat. Comissariar allunyats de l’espai físic i simbòlic de la institució –de la seva protecció, però també dels seus condicionants– permet, de vegades, acostar-se a diferents públics que potser no visitarien el museu, o bé per falta de costum o perquè recelen dels missatges i les lògiques que governen les institucions. Tal com explica la comissària Mary Jane Jacob, responsable del pioner «Culture in Action: New Public Art in Chicago» (1993), «per poder construir la relació art-artista-públic, vaig haver d’abandonar el museu, vaig haver d’apartar a la institució del camí».17

Però dur a terme projectes curatorials o artístics a l’espai públic comporta certs reptes logístics, teòrics i ètics. Alguns d’aquests desafiaments específics inclouen:

  • L’elecció del lloc d’intervenció o la comunitat amb qui treballar.
  • L’obtenció de permisos per part de les autoritats locals per fer servir l’espai públic.
  • L’obtenció, trasllat i seguretat dels equips o infraestructures necessaris per dur a terme el projecte.
  • La recerca dels usos previs, valor simbòlic o passat del lloc que s’intervindrà perquè el projecte sigui sensible a aquestes realitats.
  • El desenvolupament d’estratègies per implicar el grup a qui va dirigit el projecte no només en la seva realització, sinó també en la concepció i en el possible manteniment i sostenibilitat en el temps perquè no quedi com una intervenció puntual i fàcilment instrumentalizable.
  • L’elecció de models de presa de decisions ajustats al projecte en qüestió.

Vegem, per acabar, dos exemples de projectes curatorials d’art públic allunyats en el temps i en plantejament, però igualment interessats a treballar amb diferents comunitats i als seus propis espais de vida:

  • «Culture in Action», comissariat per Mary Jane Jacob el 1993 per a l’organització sense ànim de lucre Sculpture Chicago, va suposar un veritable canvi de paradigma en l’organització de projectes artístics d’art públic. Si fins llavors l’art públic s’havia entès principalment com la producció d’una escultura o monument situat en un espai a l’aire lliure, a «Culture in Action» l’obra final va deixar de ser el focus d’atenció i els artistes es van bolcar a desenvolupar projectes processals amb comunitats específiques i voluntaris. Així, Iñigo Manglano Ovalle va treballar amb diferents grups d’adolescents en la producció de vídeos i l’organització d’una festa al barri (block party); Mark Dion i el seu equip van dur a terme «expedicions» al zoo i als parcs locals a fi d’obtenir espècies per crear un microjardí botànic (figura 14), i Suzanne Lacy va organitzar un sopar cerimonial només per a dones. Aquests tres, com la resta dels vuit components del projecte, es van dur a terme de manera col·laborativa durant un període de temps extens, i els seus resultats no van ser fàcilment accessibles o visitables, atès que consistien principalment en activitats, relacions, acció i trobades específicament dissenyades amb i per a persones específiques. «Culture in Action», de fet, va convertir la col·laboració entre artistes i comunitats en l’objecte i l’estructura de l’obra artística.
Figura 14. Mark Dion i el Chicago Urban Ecology Action Group fent el seu projecte per a «Culture in Action», Chicago (1993).
Font: https://never-the-same.org/interviews/mary-jane-jacob/.
  • «Concomitentes» és un programa que es desenvolupa actualment en quatre ciutats espanyoles. Iniciat per la fundació privada Daniel i Nina Carasso, «Concomitentes» es presenta com un projecte que intenta produir iniciatives artístiques útils a partir de les necessitats de diferents grups de ciutadans. De fet, en comptes de partir de la idea dels artistes, els comissaris –en aquest cas denominats mediadors–, identifiquen primer la comunitat o grup promotor (per exemple, el personal del departament de pediatria d’un hospital, dos activistes per la diversitat funcional o l’equip d’una biblioteca universitària) i junts concreten l’encàrrec que l’artista durà a terme en un moment posterior. Els resultats, encara per definir, seran objectes, accions i propostes per millorar la convivència dins d’espais concrets.

17. Monika MOLNÁR i Tanja TRAMPE (2013). «Public Art: Consequences of a Gesture? An Interview with Mary Jane Jacob», oncurating.org (núm. 19, juny) [en línia]. [Data de consulta: 1 d’abril de 2020]. https://www.on-curating.org/issue-19-reader/public-art-consequences-of-a-gesture-an-interview-with-mary-jane-jacob.html.