4. D'allò «curatorial» al gir descolonial

4.1. Introducció

La professió de comissari ha viscut una sèrie de canvis des de la dècada dels seixanta. Des de la invisibilitat dins de les institucions, passant per un progressiu protagonisme mitjançant les exposicions col·lectives i l’aparició de professionals independents, fins a la seva centralitat i reconeixement a partir del 1990 en el context de les grans biennals internacionals. En paral·lel a aquesta evolució, diferents comissaris, investigadors i acadèmics han sentit la necessitat d’articular més críticament en què consisteix la funció curatorial i què la distingeix d’una mera categoria laboral. Enfront del prototip del comissari com un realitzador d’exposicions, i del comissariat com un conjunt de pràctiques professionals, es desenvolupen dues grans alternatives:

  • Una de més teòrica, que defensa el «curatorial» com un esdeveniment que comporta la generació de nous sabers.
  • Una de més social, que aposta per la funció mediadora del comissariat (dedicarem l’apartat 5 a aquesta interpretació i les nombroses conseqüències que comporta).

No obstant això, la rearticulació del comissariat més enllà de les exposicions i la consegüent expansió com a categoria per referir-se a pràctiques cada vegada més variades, no deixa de tenir els seus detractors. En una il·lustrativa conversa entre els comissaris Jens Hoffmann i Maria Lind el 2011, es distingeixen dues postures ben diferenciades:

«Jens Hoffman: Per a mi, comissariar és formular una teoria o argument a partir de com es fa una selecció d’obres d’art o objectes amb la finalitat de crear una exposició en què aquestes obres i objectes es presenten al públic […] No crec que l’exposició com a format de presentació de l’art hagi estat prou explorat, i per descomptat no està esgotat.

Maria Lind: “Comissariar” és business as usual en la mesura en què implica organitzar una exposició, un encàrrec, programar un cicle de projeccions, etcètera. El “curatorial” va més lluny, implica una metodologia que pren l’art com el seu punt de partida per després situar-lo en relació amb contextos, temps i preguntes específiques amb l’objectiu de desafiar l’statu quo

Lind i Hoffman (2011)

Donada la seva inherent flexibilitat, el «curatorial» sembla donar suport a l’aplicació del terme a qualsevol activitat que comporti una selecció. A això es refereix Hoffman amb el terme paracuratorial: «xerrades, projeccions, exposicions sense art, treball amb artistes en projectes que mai produiran res que es pugui exhibir».12 Però per a les defensores d’aquesta problematització de la funció del comissari no es tracta simplement d’una expansió dels formats de presentació, sinó d’una necessitat de buscar altres maneres d’introduir l’art en l’àmbit públic. Així ho expressa Lind, per a qui «la innovació requereix d’alguna mena d’urgència per evitar convertir-se simplement en una qüestió formal».13 En altres paraules, no es tracta d’expandir la noció del comissariat simplement per variar, sinó que aquestes altres maneres són enteses com a respostes necessàries a canvis crítics en la producció artística i més enllà. Maneres que, en moltes ocasions, es poden basar o incloure el format expositiu.

A les pàgines següents coneixerem amb més detall en què consisteix aquesta rearticulació del comissariat en el «curatorial» i en veurem la vinculació amb diferents urgències crítiques. Com a part d’aquest canvi de paradigma, ens fixarem en com des de la pràctica curatorial s’intenta participar en els debats del present mitjançant estratègies pròpies. També coneixerem amb més detall exemples de projectes o plataformes curatorials que, per mitjà de l’exposició o plantejant altres formats, entenen la seva pràctica com a formes de recerca i intervenció en les problemàtiques actuals. Finalment, prestarem especial atenció a com els discursos descolonials estan afectant el comissariat, així com exemples de projectes sorgits en contextos del Sud Global.

12. Maria LIND i Jens HOFFMANN (2011). «To Show or not to Show», Mousse Magazine (31 de novembre) [en línia]. [Data de consulta: 28 de juliol de 2016]. http://moussemagazine.it/articolo.mm?id=759.

13. Ibid.