3.3. El comissari autor
Si bé en els dos exemples finals de l’apartat 3.2. el criteri de comissaris i artistes va coincidir, és ben coneguda la inevitable tensió que moltes vegades sorgeix entre els uns i els altres en el desenvolupament d’un projecte. Tot i que aquests conflictes poden ser de caràcter pràctic, moltes vegades el que subjau en la desconfiança dels creadors cap als comissaris és un temor a la instrumentalització, a perdre el control sobre el significat del que es presenta i la seva interpretació. Durant una conferència celebrada el 2010 i dedicada a analitzar la pràctica curatorial contemporània, l’artista i cofundador de la plataforma e-flux, Anton Vidokle, va sintetitzar amb les següents paraules aquest malestar general amb el protagonisme del comissari:
«La necessitat d’anar “més enllà de la realització d’exposicions” no s’ha de convertir en una justificació perquè el treball dels curadors reemplaci el dels artistes, ni un reforç als reclams autorals que converteix els artistes i les obres d’art simplement en actors i accessoris per il·lustrar conceptes curatorials.»
A més de la inevitable hostilitat que l’arribada d’un nou agent suposa en qualsevol sistema, a quin «reclam autoral» es refereix exactament Vidokle i per què «l’anar més enllà de la realització d’exposicions» suposa una amenaça per a l’autoria dels artistes?
Recurs en línia: e-flux
e-flux és una important plataforma de distribució de notes de premsa sobre esdeveniments internacionals d’art contemporani. També publiquen una revista digital gratuïta i produeixen activitats, principalment a la seva seu novaiorquesa: http://www.e-flux.com/.
Per respondre aquestes preguntes, podem començar per referir-nos al text de 1989 dels sociòlegs francesos Nathalie Heinrich i Michael Pollack, «From Museum Curator to Exhibition Auteur: Inventing a Singular Position», que ja planteja un canvi important en la relació entre els comissaris i el concepte d’autor. Segons expliquen en aquest text, fins a la dècada dels noranta, el treball dels comissaris o conservadors dins dels museus s’havia caracteritzat per la «despersonalització», és a dir, per l’absència d’un reconeixement de les opinions i els gustos personals d’aquests professionals i a favor del coneixement certificat i els valors col·lectius. Però amb la importància de les exposicions temporals en detriment de les altres activitats associades tradicionalment al conservador (salvaguardar, investigar i col·leccionar), s’obria un espai per a la posició autoral dels comissaris. Tal com apuntaven, «l’exposició ofereix una àrea d’autonomia, un marge de maniobra personal enfront dels altres aspectes de la professió».7
De manera significativa, Heinrick i Pollack van triar la idea d’auteur, provinent de la teoria cinematogràfica, en comptes d’altres concepcions de l’autoria en teoria de l’art, per descriure la nova funció creativa del comissari d’exposicions. La teoria d’autor en el món cinematogràfic va ser desenvolupada inicialment pel crític i director François Truffaut i altres cineastes vinculats a la revista Cahiers du Cinema i al moviment de la nouvelle vague a França durant les dècades dels cinquanta i els seixanta. Pretenia, d’una banda, reclamar per al director de cinema les mateixes qualitats creatives associades al guionista i, d’altra banda, garantir-li més independència enfront de la figura del productor tal com existia en el Hollywood de l’època. L’important aquí és la utilització d’aquest terme en relació amb el comissari, ja que ens permet no només transformar l’activitat de comissariar una labor «despersonalitzada» a una en què es valoren les opinions i sensibilitats individuals, sinó, amés a més, reconèixer que tot comissari treballa dins d’unes estructures institucionals. En comparar el comissari amb el director de cinema, s’emfatitza que el comissari, com el director, no treballa en el buit, sinó que les qüestions estructurals com ara els pressupostos, els plans de treball, les expectatives del públic i les necessitats de la institució, a més de l’existència d’altres autories, determinen la seva agència.
No obstant això, i malgrat aquesta accepció de la funció curatorial com a dependent de condicionants i negociacions, durant la dècada dels noranta, i atès l’especial protagonisme de les exposicions col·lectives (group shows), la concepció del comissari es va anar reconfigurant cap a la d’un comissari autor. El que es podria entendre com un procés legítim de reivindicació d’una veu creativa pròpia per part dels comissaris –a més del reconeixement que no implica, de fet, la «despersonalització», ja que fins i tot la neutralitat és en si mateixa una posició– va evolucionar cap a una altra direcció. Per comissari autor ens referim justament a la definició de l’autor com a origen, com el que propicia i desenvolupa un projecte. Les exposicions col·lectives, organitzades a partir de la «idea original» d’un comissari en comptes del treball de cada artista, són especialment propenses a aquesta lectura.
Així mateix, el gran nombre i visibilitat durant els anys noranta dels comissaris independents sense aparents lligams institucionals també va afavorir la impressió que l’autoria curatorial existia a priori. Justament aquesta sensació que els criteris i idees dels comissaris tenen prioritat sobre la resta d’elements és la que denuncia Vidokle quan parla de l’ús i abús dels artistes i les obres com si fossin «actors i accessoris per il·lustrar conceptes curatorials» (per a ell, la metàfora cinematogràfica té connotacions negatives). Per això, el debat sobre l’autoria dels comissaris no és només una qüestió de privilegis laborals (tot i que qui cobra més també és un assumpte important), sinó que és sobretot un debat que concerneix, en paraules de la teòrica Beatrice von Bismarck, la «naturalesa i eficàcia de la participació dels diferents agents en els processos de construcció dels significats».8
7. Nathalie HEINRICH i Michael POLLACK (1996). «From Museum Curator to Exhibition Auteur: Inventing a Singular Position», Thinking about Exhibitions (pàg. 237), Sandy NAIRNE, Reesa GREENBERG i Bruce W. FERGUSON (ed.). Londres: Routledge.
8. Beatrice VON BISMARCK (2011). «Curatorial Criticality –on the Role of Freelance Curators in the Field of Contemporary Art», oncurating.org (núm. 9, setembre, pàg. 19) [en línia]. [Data de consulta: 26 de juliol de 2016]. http://www.on-curating.org/files/oc/dateiverwaltung/old Issues/ONCURATING_Issue9.pdf.