2.3. «Magiciens de la Terre», Centre Georges-Pompidou i Grande Halle de La Villette, París, 1989. Comissari: Jean-Hubert Martin
Primer exemple d’una exposició internacional d’art contemporani, que pretenia la inclusió a les sales parisenques d’artistes procedents de tots els continents. La voluntat inclusiva del seu comissari i la decisió d’organitzar les intervencions com a propostes individuals, en comptes de com a representacions nacionals o col·lectives, no va deixar de tenir detractors per als qui el projecte era un exemple més de la imposició dels valors occidentals sobre la resta de realitats.
Tal com vèiem, l’exposició de Szeemann incloïa artistes provinents dels EUA, Holanda, Itàlia o el Regne Unit, és a dir, només de països occidentals. Vint anys més tard, i com a part de les celebracions commemoratives dels dos-cents anys de la Revolució Francesa, es va presentar a les sales del Centre Pompidou i La Villette, de París, una gran exposició que volia obrir les institucions d’Europa occidental a artistes provinents d’altres llocs del món. «Magiciens de la Terre», comissariada per Jean-Hubert Martin (1944), pretenia abordar el problema de la infrarepresentació d’artistes no occidentals sota la premissa de ser «la primera veritable exposició internacional d’art contemporani procedent d’arreu del món».5 Per a això, Martin va seleccionar cent propostes artístiques: cinquanta realitzades per artistes occidentals i cinquanta provinents d’altres països. Totes aquestes obres, instal·lacions i treballs de diferent naturalesa es van exposar en igualtat de condicions, i als artistes se’ls va considerar creadors individuals i no representants d’una àrea geogràfica o d’una cultura concreta.
Font: https://www.magiciensdelaterre.fr/.
A les sales de La Villette s’hi va poder veure, per exemple, un dels cercles de fang de l’artista anglès Richard Long al costat d’una escultura de terra dels artistes aborígens australians Paddy Jupurula Nelson i Neville Japangardi Poulson (figura 3). També hi podíem trobar l’obra de l’artista Huang Yongping, Rèptils (1989), que consistia en muntanyes de diaris xinesos que, després d’haver passat per les rentadores incloses a la instal·lació, es disposaven en forma de tortugues; la recreació per part de l’artista espanyol Evru/Zush del seu estudi o les màscares del creador beninès Dossou Amidou. Alhora, una altra de les obres –un cartell amb els característics blanc, negre i vermell de la nord-americana Barbara Kruger– plantejava una sèrie de preguntes sobre la naturalesa de l’artista: «Qui són els mags de la terra? Els metges? Les secretàries? Les vedets de la televisió? Els polítics? Els soldats? Els sensesostre?» (figura 4).
Font: https://www.magiciensdelaterre.fr/.
L’exposició va suposar un inèdit intent curatorial per mostrar de manera igualitària artistes de procedència diferent. El seu comissari volia evitar jerarquies o projeccions sobre el centre i la perifèria i establir la comuna vocació estètic-espiritual com a nexe d’unió entre els creadors. Tal com escrivia Martin al catàleg de l’exposició:
«La idea mateixa d’“obra d’art” és una invenció pròpia de la nostra cultura. Moltes altres societats no tenen aquest concepte. I no obstant això aquestes altres cultures també creen objectes visuals i estètics que funcionen com a receptacles de l’espiritual. És aquest potencial espiritual que impregna tant els objectes sagrats i màgics com les obres d’art el que l’exposició “Magiciens de la Terre” vol explorar.»
No obstant això, aquesta associació entre artista i mag proposada per Martin com a marc d’interpretació compartit per a obres de procedència i naturalesa tan dispar, va ser àmpliament qüestionada ja al seu moment. Per a molts, suposava una descontextualització i despolitització de l’art i una visió romàntica del rol de l’artista associat a allò tel·lúric i no racional. Fins i tot, «Magiciens de la Terre» va ser vista com un exercici colonial per part de França per tal de demostrar que encara conservava una importància global, almenys en l’àmbit cultural. També es va qüestionar la imposició de certs valors individualistes i fins i tot neoliberals en creadors que provenien de contextos en què la comunitat era més significativa que l’individu i la introducció al mercat de l’art d’un munt de pràctiques que fins llavors no s’havien regit per principis comercials. Pensem, per exemple, en les màscares cerimonials de l’artista beninès Dossou Amidou. Originalment, es van realitzar per a festivitats i ritus com a part de les tradicions d’una comunitat. A París es van presentar com el resultat d’un treball individual, fora del seu espai de significació habitual, i preparades per a la comercialització a Occident com a productes purament estètics.
«Primitivisme en l’art del segle xx. Afinitat del tribal i el modern», 1984
Aquesta exposició, comissariada per William Rubin i Kirk Varnedoe al MoMA de Nova York, pretenia revisar la influència, sobretot formal, de l’art africà i aborigen en els artistes europeus de les avantguardes històriques. Però mentre que als segons se’ls identificava amb noms i cognoms, els primers eren exposats com a exemples de l’exòtic, l’atemporal i el primitiu, cosa que també evitava qualsevol interpretació més problemàtica de les relacions entre diferents cultures.
Malgrat aquestes crítiques gairebé inevitables, l’exposició va suposar un avanç inqüestionable enfront d’altres exemples curatorials simultanis de presentació d’artistes no occidentals en les institucions museístiques, com ara la polèmica «Primitivisme en l’art del segle xx», inaugurada Al MoMA de Nova York el 1984. «Magiciens de la Terre» també va marcar una fita per a la inclusió al món de l’art d’artistes contemporanis procedents d’Àsia, Àfrica, Amèrica del Sud, Oceania i Europa Oriental. La coincidència cronològica de l’exposició amb la caiguda del mur de Berlín i la seva vocació postcolonial la situen com un precedent de la imparable importància dels esdeveniments transnacionals (incloses fires i biennals) en el sistema global de l’art actual.
5. Jean-Hubert Martin citat a Lucy STEEDS i altres (2013), Making Art Global (Part 2). «Magiciens de la Terre» 1989 (pàg. 235), Londres, Afterall Books.