1.2. Què són els estudis curatorials?
Durant les dues últimes dècades, el protagonisme del comissariat i la seva creixent centralitat ha portat a una gradual consolidació d’un àmbit de coneixement propi entorn d’aquesta figura, la seva pràctica i els discursos. S’han anat definint el que podríem anomenar estudis curatorials, mitjançant els quals s’identifiquen sabers específics, límits i objectius, idees i històries. D’una banda, l’aparició d’una creixent bibliografia sobre el tema (amb antologies dedicades a la història de les exposicions, compilacions d’assajos sobre la disciplina i llibres d’entrevistes a comissaris) i, d’una altra, de nombrosos cursos específicament dirigits a la formació de comissaris (tant a la universitat com en espais educatius menys formals) contribueixen a consolidar un espai intel·lectual distintiu, deslligat de la història de l’art i també de les institucions artístiques.
Màsters en estudis curatorials
Malgrat que els primers postgraus especialitzats van sorgir durant la dècada dels noranta, a partir del 2000, l’oferta acadèmica en aquesta àrea s’ha multiplicat exponencialment. Entre els màsters més longeus destaquem els següents: DT in Curating Contemporary Art al Royal College of Art (Londres); Curatorial Programme D’Appel (Amsterdam); Center for Curatorial Studies Bard College (Annandale-on-Hudson, Nova York); École de Magasin (Grenoble) i MFA in Curating a Goldsmiths College (Londres). A Espanya hi ha diferents cursos per a comissaris, principalment oferts per centres d’art, i un màster d’Estudis Curatorials a la Universitat de Navarra.
Tal com veurem al llarg dels propers quatre apartats, els estudis curatorials cobreixen tres grans àrees que podríem definir com a:
- l’exposició com a mitjà
- el comissariat com a pràctica
- allò curatorial com a discurs
L’estudi de les exposicions –això és, l’atenció i recerca dels contextos econòmics, institucionals, físics i discursius mitjançant els quals es presenta públicament l’art– marca un canvi important en l’aproximació al comissariat. Si l’exposició se sol definir com la reunió en un espai físic o virtual d’una sèrie d’objectes, materials, accions i idees, des de finals de 1960 i especialment durant la dècada dels noranta, aquest format es passa a entendre com un mitjà que influeix i condiciona no només la recepció, sinó també la producció artística. Es tracta d’una evolució en la conceptualització d’aquests esdeveniments que, tal com explica la historiadora de l’art Olga Fernández López:
«[…] va des de la consideració com a mer vehicle per a l’exhibició d’obres d’art fins a la progressiva independència com un dispositiu específic de producció de significat, coneixement i experiència».
Al llarg de les properes pàgines estudiarem un seguit d’exposicions especialment influents, ja sigui per la redefinició del format, la capacitat per generar debat o l’aposta per una revisió de les lògiques expositives pròpies del moment. També veurem quins han estat els límits de l’exposició com a mitjà i com una sèrie de comissaris i investigadors han intentat superar aquestes circumstàncies i fins i tot han arribat a rebutjar l’exposició com a format preferent del comissariat.
El comissariat com a pràctica fa al·lusió tant a la necessitat d’analitzar les tasques associades a aquesta categoria professional com a la voluntat d’investigar i qüestionar-ne els plantejaments, les implicacions i conseqüències. La creixent visibilitat del comissari associada a les exposicions col·lectives i a les biennals ve acompanyada per un interès a discutir públicament en què consisteix i quins passos s’han de seguir per organitzar una activitat cultural. Però al costat d’aquestes qüestions pràctiques, el comissariat com a categoria ha viscut una sèrie de transformacions que al llarg de les properes pàgines intentarem estudiar a partir de la relació canviant del comissari i el concepte d’autor. Tal com exposa Olga Fernández López:
«El creixement exponencial de biennals, nous museus, macroexposicions i exposicions d’autor facilita el trànsit entre el burocràtic conservateur i el nou curator, institucional o independent. En el nou paradigma historiogràfic, el comissari es transforma en un agent de crítica de les narratives canòniques de la història de l’art i també en un generador de debats i reflexions sobre la contemporaneïtat.»
Tal com veurem també als apartats següents, l’accepció dels comissaris com a generadors individuals de projectes conviurà amb altres consideracions menys personalistes. L’aproximació a la pràctica curatorial com una activitat principalment mediadora entre artistes, art i públic guanyarà importància a partir del 2000 en un context en què les mateixes institucions es replantegen la seva funció en la societat actual. El valor renovat del pedagògic, la participació de la ciutadania i l’expansió dels projectes en l’espai públic seran les qüestions que tractarem atesa la seva estreta vinculació amb el desenvolupament de la pràctica curatorial recent.
Allò curatorial com a discurs s’entén com l’acompanyament teòric a aquestes reflexions sobre el comissariat com a pràctica; acompanyament que, de vegades, cerca distingir exactament entre la pràctica professional i els debats, idees i conceptes que el pensament curatorial pot originar. De fet, des de finals de 1990 els mateixos comissaris, investigadors i acadèmics han estat les que han protagonitzat aquesta articulació crítica de la funció curatorial i han desenvolupat un corpus teòric propi. Com a exemple d’aquesta interpretació d’allò curatorial com un saber generador de realitats que desborden l’àmbit expositiu, vegem la definició que en fa l’investigador i comissari Paul O’Neill:
«Avui dia, el comissariat es pot concebre com una categoria de gran abast que inclou diverses formes organitzatives, models cooperatius i estructures col·laboratives dins de la pràctica cultural contemporània i que s’assimilen a les propietats generatives tradicionalment atribuïdes a la producció artística. Això emmarca el curatorial com una activitat duracional, transformadora i especulativa, una forma de mantenir les coses fluides, mòbils, intermèdies, indeterminades, creuant persones, identitats i coses, encoratjant perquè sorgeixin certes idees en un procés comunicatiu emergent.»
Allò curatorial, doncs, s’entén en termes molt amplis, incloent-hi consideracions que tenen a veure amb els processos, els objectius i els resultats. Tal com també aprendrem al llarg d’aquest text, no tothom està d’acord amb aquesta vocació maximalista del comissariat. La tensió entre les diferents accepcions del comissariat –des de l’estreta vinculació a la pràctica expositiva, passant per l’associació a la mediació i les consideracions socials fins a la capacitat generativa i el potencial transformador– serà una de les vies per acostar-nos a un fenomen en clara expansió.