2.4. «What Keeps Mankind Alive?», 11a. Biennal d’Istanbul, 2009. Comissàries: What, How & for Whom (WHW)
Exemple de biennal global d’art contemporani tant per la selecció dels artistes com per la seva ubicació i la procedència del col·lectiu de dones que van exercir de comissàries. Com a projecte, reuneix moltes de les característiques d’aquest format expositiu, incloent-hi l’inevitable autoqüestionament per part de les comissàries de la funció d’aquests grans esdeveniments d’autopromoció política i les seves capacitats transformadores.
A Venècia, Kassel, Santa Fe, São Paulo, Sydney i Gwangju, però també a Johannesburg, Lima, Dakar, Lió, Yokohama, Folkestone, València o Sevilla, hi ha o hi ha hagut biennals, triennals o uns altres grans esdeveniments artístics de celebració periòdica. Si bé la primera edició de l’Exposició Internacional d’Art de la Ciutat de Venècia es va celebrar el 1895 i, fins avui, inclou pavellons nacionals que conviuen amb l’exposició temàtica central, o la Biennal de São Paulo que es va crear el 1951, no és fins a la dècada dels noranta quan el format de gran mostra comissariada d’art contemporani es consolida i s’estén pel planeta. Tot i que cada exemple té característiques específiques, podem distingir una sèrie de factors comuns d’aquests esdeveniments artístics tan importants:
- Són projectes de grans dimensions, amb un cost elevat i que, per tant, necessiten importants fonts de finançament públic o privat.
- Són iniciatives els objectius de les quals superen el pla artístic, ja que tenen un impacte mediàtic, turístic i econòmic significatiu a les ciutats o localitats que les acullen.
- Impliquen un alt nombre d’artistes procedents, en general, de punts distants del planeta als quals se sol convidar per crear una obra pensada específicament per a l’esdeveniment i en relació amb la ciutat seu.
- Com que són exposicions col·lectives que es postulen com a interpretacions del present, el seu comissari s’erigeix en l’agent fonamental que proposa el discurs i dona coherència al que es presenta.
Fires d’art
Si bé en les biennals d’art no es venen les obres exposades, les fires d’art representen l’altra cara de la moneda del món de l’art. Les fires són esdeveniments comercials que reuneixen un grup de galeries perquè exposin el treball d’aquells artistes a qui representen. La seva importància global, amb franquícies com ara Art Basel, que se celebra a Suïssa, Miami i Hong Kong en diferents moments de l’any, supera avui dia allò que és simplement transaccional i es converteixen en esdeveniments que inclouen debats, seccions amb obres difícilment vendibles o projectes educatius.
L’11a. Biennal d’Istanbul, celebrada el 2009, representa bé aquests trets, a més de ser un projecte curatorialment significatiu en si mateix. La biennal d’art se celebra a Istanbul des del 1987 (des del 2012, i en un format que es va estenent, s’alterna en els anys parells amb una altra biennal dedicada al disseny), i entre els comissaris que han organitzat l’esdeveniment hi podem trobar noms molt significatius de la disciplina, com ara el nord-americà Donen Cameron, l’escocès Charles Esche, el xinès Hou Hanru, el brasiler Adriano Pedrosa o la italoamericana Carolyn Christov-Bakargiev. No obstant això, el 2009 l’encàrrec el va rebre un col·lectiu de quatre dones procedents de Croàcia i conegudes com a What, How & for Whom (WHW).
Tal com passa en la majoria de les biennals, WHW van escollir per a Istanbul un títol obert i de múltiples lectures procedent d’una obra de Bertolt Brecht, «What Keeps Mankind Alive?», que pogués servir per emmarcar propostes molt dispars. Els projectes d’artistes àrabs (Mounira Al Sohl, Rabih Mroué), procedents de l’Europa de l’Est (Artur Zmijenski, Mladen Stilinovic), de l’Europa occidental i els EUA (María Ruido, Wendelin van Oldenborgh, Sharon Hayes) es van disposar en tres edificis reutilitzats per a aquest fi: una antiga fàbrica de tabac, una escola grega en desús i un magatzem al costat del port. Aquesta relació amb el paisatge urbà de la ciutat mitjançant l’elecció d’espais expositius significatius enfront del neutral museu, a més de la inclusió d’un nombre considerable d’artistes turcs, marcava una voluntat per connectar amb la ciutat enfront de la també necessària vocació global de la biennal. Justament, aquesta doble voluntat de produir un esdeveniment connectat amb el seu entorn immediat, alhora que representatiu i atractiu per a un món de l’art internacional serà una tensió no resolta que perviu en moltes grans exposicions periòdiques.
Recurs en línia: The Biennial Foundation
The Biennial Foundation és una plataforma per a l’intercanvi i coneixement sobre les biennals d’art contemporani. A la seva pàgina web hi inclouen un calendari detallat de les properes celebracions i recursos bibliogràfics útils: http://www.biennialfoundation.org/.
Un altre dilema al qual es van haver d’enfrontar les comissàries estava connectat amb el paper de la Biennal d’Istanbul amb l’augment del turisme i la gentrificació urbana a la ciutat. En el seu text curatorial, WHW explicaven com l’exposició:
«[…] utilitzarà els paràmetres de la biennal per preguntar-se sobre la capacitat de les institucions culturals per imposar i atacar les forces socials dominants. Quines són les qüestions que una exposició d’aquesta visibilitat és encara capaç de plantejar i quin el coneixement que s’hi pot generar?».
Tal com queda explícit, a més de teixir un discurs sobre les obres exposades, aquesta biennal, com moltes altres, reflexionava sobre la pròpia naturalesa i la inevitable contradicció de ser un esdeveniment amb un impacte social destacat i econòmic i, alhora, una genuïna reflexió teòrica i política sobre les capacitats transformadores de l’art del present. Com a exemple d’aquest missatge obertament polític que les comissàries buscaven per a la biennal malgrat el caràcter d’esdeveniment hegemònic, es pot observar el cartell, en què la tipografia escollida, així com els colors i la distribució de la informació recorden els dissenys del constructivisme rus (figura 5). De fet, la voluntat autorreflexiva i fins autocrítica de WHW marca un camí de no retorn per als comissaris de biennals, obligats a qüestionar-se per què existeixen i per a què serveixen aquestes extensives manifestacions trasnacionals.
Font: https://artsandculture.google.com/asset/11th-international-istanbul-biennial-what-keeps-mankind-alive-curators-whw-what-how-and-for-whom/pghlaqkc61x9gg.