2. Historiar l'exposició

2.5. «Do It», diferents espais, 1994-present. Comissari: Hans Ulrich Obrist

«Mantingues la temperatura d’una cambra a -18°C» (Iñaki Bonillas, Cold Storage Room, 2001).

«Simplement fes-ho: talla les teves Nike i converteix-les en Nike Air» (Erik van Lieshout, Instrucció, 2002).

Les tres obres anteriors provenen del projecte «Do It», iniciat pel comissari suís Hans Ulrich Obrist (nascut el 1968) a partir, segons ell mateix explica, d’una conversa amb els artistes Christian Boltanski i Bertrand Lavier.⁶ Després de constatar la importància de les instruccions en la seva pràctica artística i de l’art per instrucció durant i després de les avantguardes històriques, van decidir iniciar una exposició que consistís justament en un manual d’instruccions per produir obres d’art. El que el 1994 va començar com la invitació a un grup de dotze artistes perquè plantegessin per mitjà de textos o dibuixos una sèrie de passos que calia seguir, és avui un compendi de més de 170 propostes presentades en més de cinquanta llocs arreu del món. Però en cadascuna d’aquestes «itineràncies», l’exposició canvia: allò que el museu o centre d’art acaba exhibint no és més que les obres que el públic produeix a partir de les instruccions donades (figura 6).

«Troba alguna cosa completament vermella en el teu entorn, dins o fora de casa, i exhibeix-la tant de temps com vulguis. No li posis títol, però respon amb informació directa a qualsevol que comenti o es fixi en el que has exhibit. La teva exposició pot ser a internet o fora d’internet.»

Hans Ulrich Obrist és segurament el comissari viu més influent del món de l’art i «Do It» recull moltes de les característiques del seu treball curatorial:

• «Do It» parteix d’una conversa, un dels recursos que més fa servir Obrist, tant en les innombrables entrevistes amb comissaris, músics, artistes i científics com en l’Interview Marathon (2006), per a la qual va entrevistar durant 24 hores importants figures de la cultura contemporània juntament amb l’arquitecte Rem Koolhaas.
• L’aliança amb Koolhaas ens porta a una altra de les característiques del treball d’Obrist i, per tant, de la pràctica curatorial contemporània: la col·laboració. Tant en «Do It» –projecte iniciat amb dos artistes– com en «Cities on the Move» (1997-1999) –una sèrie d’exposicions itinerants sobre les grans transformacions urbanes a Àsia juntament amb el comissari xinès Hou Hanru–, Obrist entén la seva professió com a inevitablement col·laborativa.
• «Do It» planteja un nou format expositiu. En comptes de presentar obres més o menys acabades, l’exposició és una mena de partitura que el públic participant ha d’interpretar. Aquesta renovació i innovació dels formats serà una constant en la carrera d’Obrist, incloent-hi el seu projecte amb Alighiero Boetti per als avions de la companyia Austrian Airlines (1991) o The Agency of Unrealized Projects (2012), dedicada a projectes artístics que no s’han fet mai.
• «Do It», com altres projectes d’Obrist, té la capacitat de canviar certes regles del joc, d’influir en la definició de què és una exposició o, fins i tot, un projecte artístic. En aquest cas planteja, tot i que de manera encara molt incipient, preguntes cada vegada més urgents sobre els públics i les seves capacitats per definir, intervenir o transformar l’esfera curatorial.

«Do It», un compendi d’instruccions d’artistes que han de seguir públics diversos és, tal com hem vist, un projecte curatorial nascut d’una conversa, basat en la col·laboració, que vol innovar el format expositiu i generar un seguit de canvis en el món de l’art. Malgrat els anys que té, «Do It» continua sent un projecte modest quant a inversió econòmica que facilita la seva reproductibilitat i fins la seva apropiació. A més, inicia un replantejament fonamental del valor d’una exposició no en funció del que s’hi exposa o presenta, sinó dels processos que s’hi generen.

6. Hans Ulrich OBRIST (ed.) (2004). Do It (pàg. 9). Nova York: i-flux i Frankfurt am Main: Revolver.