5. El comissariat com a mediació

5.3. Nova institucionalitat

A.C.A.D.E.M.Y., projecte organitzat dins del Van Abbemuseum d’Eindhoven, vindria a visualitzar com el gir pedagògic és una de les vies de transformació de les institucions museístiques a partir del 2000. Aquesta revisió del paper de l’educatiu, i l’acceptació del missatge social que l’acompanya, està inevitablement associada a una anàlisi crítica cap a la manera de procedir de les institucions artístiques i a la voluntat per part d’algunes organitzacions de reconsiderar quina és la seva funció dins de la societat. Per tant, podríem dir que la influència de l’element pedagògic està acompanyada per una actualització de la crítica institucional que passa ara a posar-se en pràctica per part de les pròpies institucions i que coneixem amb el terme de nova «institucionalitat». Tal om expliquen les comissàries Nora Sterneld i Luisa Ziaja:

«[…] tenint en compte que la canonització històrica de l’art de la crítica institucional contradiu les seves intencions inicials, els enfocaments recents intenten actualitzar la crítica institucional com una eina analítica, com un mètode d’autoreflexió i com pràctica instituent que apunta al canvi social».

El terme new institutionalism (o ‘nova institucionalitat’) va ser encunyat pel crític i comissari noruec Jonas Ekeberg, el 2003, per referir-se als esforços d’un petit nombre d’institucions artístiques internacionals per escometre una redefinició radical de les seves organitzacions:

«Aquestes institucions finalment semblaven estar preparades per abandonar no només el limitat discurs sobre l’obra d’art com a mer objecte, sinó també tot el marc institucional que l’acompanyava, un marc que el camp “estès” de l’art contemporani simplement havia heretat de l’alt modernisme, juntament amb la seva galleda blanca, l’actitud paternalista de comissaris i directors, el seu vincle amb certa audiència (privilegiada) i així successivament.»

La nova «institucionalitat», per tant, descriu una sèrie de pràctiques curatorials, educatives i administratives que pretenen reorganitzar les estructures i formes de fer de museus i centres d’art contemporani de grandària mitjana i habitualment depenents de recursos públics. Moltes institucions passen a definir-se ara com a fòrums públics, espais de cures, llocs de recerca i debat, i a combinar els principis i pràctiques del centre comunitari, el laboratori i de l’acadèmia. En tots aquests exemples, el nexe comú és la nova concepció del públic, que deixa de ser percebut com a usuaris desconeguts i passa a entendre’s com un col·lectiu de subjectes variats que intervenen en la vida de la institució i la defineixen a partir dels seus propis interessos i necessitats.

Com a part significativa d’aquesta nova institucionalitat autocrítica i propera a les qüestions i problemàtiques socials, apareix la figura socially engaged curator (es podria traduir com a ‘comissari compromès socialment’). Es tracta de comissaris especialment dedicats a garantir la participació activa de la societat civil dins dels museus i centres d’art mitjançant projectes especialment concebuts per a això. Aquesta mena de comissariat proper a les sensibilitats socials es distingeix per un acostament a la producció, distribució i consum de l’art que prioritza els processos enfront dels resultats; processos que es caracteritzen pel seu caràcter col·laboratiu, contextual i per l’acostament a diferents comunitats, ja sigui un grup veïnal o un col·lectiu de persones en situació de vulnerabilitat. A més, aquestes pràctiques curatorials socialment compromeses succeeixen moltes vegades fora de l’espai físic de les institucions, i la seva existència contribueix a «reconceptualizar» el museu com un espai expandit i molt allunyat del model de temple del coneixement expert.

Tot i que proper en els seus plantejaments i en les seves dificultats a la pràctica artística socialment compromesa, la diferència resideix en què aquests comissaris han de lluitar amb les estructures administratives i les expectatives institucionals, així com amb qüestions pràctiques i problemes ètics derivats de la seva posició de poder relatiu com a iniciadores o organitzadores del projecte. Algunes de les preguntes complexes que aquestes iniciatives i els seus promotors s’han de plantejar inclouen:

• Qui és l’autor d’un projecte participatiu?, l’artista, el grup de col·laboradors, el comissari?
• Com es distribueix el pressupost? Cal pagar a tots els participants o es tracta de plantejar contribucions no remunerades i evitar-ne la mercantilització?
• Si el projecte es dirigeix a un grup vulnerable (refugiats, joves en risc d’exclusió social, reclusos d’una presó), com se n’evita la instrumentalització?
• Què passa en finalitzar? Com es poden mantenir algunes de les relacions o situacions creades durant el desenvolupament d’un projecte?
• Es pot vendre un projecte basat en la col·laboració? I, en aquest cas, qui n’obté els guanys?
• Per a què serveixen aquestes iniciatives? Cal que tinguin una utilitat o tornada social quantificable o s’han de valorar amb criteris no utilitaris?

D’una banda, aquestes qüestions vinculades a la concepció, mediació, producció, comunicació, distribució i avaluació dels processos curatorials socialment compromesos es resolen de manera diversa depenent del tipus d’organisme involucrat i dels seus objectius. De l’altra, són preguntes complexes que obliguen la institució i les seves treballadores a implicar-se i afrontar crítiques i opinions no sempre favorables a les possibles bones intencions que hi ha darrere del projecte.