2. Historiar l'exposició

2.6. «Data Dynamics», Whitney Museum, Nova York i en línia, 2001. Comissària: Christiane Paul

«Data Dynamics» va ser una exposició d’art digital organitzada per la comissària adjunta de new media art del Whitney Museum of American Art, Christiane Paul, el 2001. Per mitjà de cinc projectes d’art en xarxa, la mostra reunia altres models visuals mitjançant els quals es representava la contínua cascada de dades i informació que acumulem. Els projectes de Marek Walczak i Martin Wattenberg (figura 7), Mark Napier, Maciej Wisniewski, Beth Stryker i Sawad Brooks i Adrianne Wortzel plantejaven diferents solucions formals a la presentació de dades provinents d’anàlisis lingüístiques i semàntiques, el moviment de persones en els espais públics i el de la navegació dels usuaris per internet. Per exemple, Apartment, el programa dissenyat per Walczak i Wattenberg, permetia transformar els textos introduïts pel públic en una configuració arquitectònica a partir de l’anàlisi de les paraules triades. A la pàgina web del projecte s’hi podia accedir tant des dels ordinadors instal·lats en el museu, com des de qualsevol ordinador privat, per la qual cosa també es podien imprimir els edificis i ciutats que s’anaven creant des de qualsevol impressora, la que estava disponible a la sala d’exposició inclosa.

Christiane Paul és una de les comissàries pioneres de l’art digital, especialment coneguda pel seu paper en la introducció dels nous mitjans en les institucions museístiques dedicades a les arts visuals, com el Whitney Museum. Tal com ella mateixa explica sobre els projectes d’artistes interessats a treballar a partir de la tecnologia:

«En un inici, els seus esforços s’exhibien principalment en conferències, festivals i trobades específicament dedicades a la tecnologia i els mitjans electrònics, i se’ls considerava, amb sort, perifèrics en el món de l’art. Però cap a finals de segle, l’“art digital” s’havia convertit en una categoria reconeguda, i museus i galeries arreu del món començaven a col·leccionar i organitzar exposicions importants d’art digital.»

Per al Whitney, Paul va desenvolupar la pàgina web Artport mitjançant la qual, i ja des del 2001, es podia accedir als projectes digitals col·leccionats pel museu, a diferents recursos sobre art digital i a les exposicions virtuals organitzades per la mateixa Paul, com ara «Data Dynamics».

Però, tal com vèiem, «Data Dynamics» tenia una versió física a l’edifici del museu, a més de l’accés en línia. Als visitants del Whitney se’ls convidava no només a mirar el que hi estava disposat, sinó a fer-ho servir, a interactuar amb els equips i experimentar amb els projectes proposats. Val la pena destacar que la presència en la institució de pantalles, teclats, projectors, impressores, discos durs, etc., suposa un canvi important de paradigma per a museus que han de fer front a nous reptes d’instal·lació, de manteniment, d’ús d’energia, d’accés a xarxes, i de comunicació amb un públic potencialment interactiu. Per als defensors de l’especificitat del new media art i l’art a la web, també es tracta de desafiar un món de l’art amb uns mètodes de presentació, documentació, col·lecció i conservació que continuen centrats en l’objecte acabat producte d’un únic individu. Enfront d’això, les arts digitals són processos en què solen intervenir diferents professionals i els resultats no són estàtics, sinó que es poden adaptar i modificar, o tal com ho expressa Christiane Paul:

«El new media art sembla que demanda un “museu amb ubiqüitat” o un “museu sense parets”, un espai paral·lel, distribuït, d’informació en directe, que estigui obert a la interferència artística […] De moment aquest somni és tan sols una il·lusió, però no hi ha dubte que les institucions artístiques tradicionals s’han de transformar si es volen adequar al new media art.»

Per finalitzar aquest recorregut historiogràfic, cal esmentar que el desig d’obertura de les institucions expositives plantejat des de les files del new media art és una constant en la història recent del comissariat d’art contemporani. Mitjançant cinc exemples, en aquest apartat hem vist com cada nova transformació curatorial justament pretenia obrir el dispositiu de l’exposició a d’altres protagonistes i maneres de fer. Com a resum:

• «When Attitudes Become Form» (1969) va transformar la sala d’exposicions en un taller d’artista; un espai on els creadors podien treballar in situ, adequant el format expositiu a les formes contemporànies de producció artística.
• «Magiciens de la Terre» (1989) va introduir al món de l’art nombrosos creadors procedents d’Àsia, Àfrica, Oceania i Amèrica del Sud mitjançant la seva inclusió en una gran exposició institucional i, en teoria, en les mateixes condicions que els artistes occidentals.
• L’11a. Biennal d’Istanbul (2009) constata la internalització del món de l’art tant pel que fa als artistes convidats com a les seves comissàries. Planteja noves tensions per resoldre entre el local i el global i reflexiona sobre el paper econòmic i polític d’aquests grans esdeveniments periòdics.
• «Do It» (1994-present) va suposar una profunda reconceptualització de l’exposició, que passava a ser un manual d’instruccions. Mitjançant paràmetres com ara la col·laboració, la reproductibilitat i la participació del públic, exemplifica la necessitat de reinventar el format expositiu.
• «Data Dynamics» (2001) posa en relleu la voluntat de certs museus d’obrir les seves institucions al new media art. La seva doble presentació virtual i en sala il·lustra la necessària però complicada adaptació del món de l’art a projectes digitals en canvi constant i que afavoreixen la interacció.