2.2. «When Attitudes Become Form: Works-Concepts-Processes-Situations-Information. Live in Your Head», Kunsthalle de Berna (Suïssa), 1969. Comissari: Harald Szeemann
Exposició fundacional del comissariat com a pràctica d’autor. En comptes d’una sala blanca neutral (white box), l’espai d’exposició es va convertir en un lloc amb significat i característiques pròpies. També va evidenciar la capacitat d’adaptació del format expositiu a les necessitats de l’art de la seva època i la seva contribució específica al coneixement i revaloració de certs moviments artístics.
Font: https://artishockrevista.com/2018/02/24/harald-szeemann-archivo-getty.
El 1969 i sent director de la Kunsthalle de Berna, Harald Szeemann (1933-2005) va organitzar la que avui dia continua sent una de les més famoses exposicions dedicades a la creació contemporània (figura 1). «When Attitudes Become Form» va reunir els treballs de 69 artistes nord-americans, italians, alemanys, holandesos, anglesos i francesos, entre ells artistes representatius del que coneixem com a arte povera (Michelangelo Pistoletto, Mario Merz), land art (Richard Long, Walter de Maria), postminimalisme (Carl Andre, Richard Serra) o art conceptual (Hans Haacke, Lawrence Weiner). En aquesta vasta mostra, Szeemann va agrupar exemples del que ell considerava les tendències més representatives de l’art del moment, caracteritzades per un interès en el potencial estètic i social de les «actituds» i les «formes» després de l’art pop i el minimalisme. En paraules de Szeemann:
«Les obres, els conceptes, els processos, les situacions i les informacions (hem volgut evitar voluntàriament els termes objecte i experiència) són les “formes” en què es concreten aquestes actituds artístiques. Es tracta de “formes” que no destil·len concepcions imaginatives preconcebudes, sinó més aviat l’experiència del procés artístic.»
Kunsthalle
Les kunsthallen (sales d’art) són espais dedicats exclusivament a organitzar i presentar exposicions. Sorgeixen als països de parla germànica durant la segona meitat del segle XIX i es caracteritzen perquè són institucions sense col·lecció, al contrari que el museu. Per això són espais lligats a la idea del comissari com a creador d’exposicions, en comptes de la del professional que es cuida d’una col·lecció.
Atès el caràcter obert i inacabat de moltes d’aquestes propostes artístiques, a tots els artistes se’ls va convidar a ser a Berna durant el muntatge de la mostra (figura 2). L’objectiu era que poguessin treballar in situ i que acabessin els seus treballs en les pròpies sales de la kunsthalle (site-specific) o fessin propostes concebudes específicament per al mateix espai expositiu i estiguessin en relació amb la resta de les obres de l’exposició. Així, per exemple, l’artista holandès Jan Dibbets va cavar una sèrie de clots a les cantonades de l’edifici fins a trobar els seus fonaments (Museum-socle with Angles of 90°, 1969). D’aquesta manera, la galeria es convertia en un taller per a l’artista, un espai de treball sense marcs ni pedestals on mostrar en directe el procés creatiu en comptes d’obres prèviament acabades. Aquesta nova manera de concebre la pròpia exposició com un espai de treball, com un «caos estructurat»4, pretenia garantir que el format expositiu es correspongués amb les característiques dels treballs presentats.
Font: https://artishockrevista.com/2018/02/24/harald-szeemann-archivo-getty.
«When Attitudes Become Form: Bern 1969/Venice 2013»
Malgrat l’adaptació específica de les obres d’art a les sales de la Kunsthalle de Berna i el seu caràcter processal, el 2013 la Fundació Prada va fer una reconstrucció minuciosa de l’exposició en un palau de Venècia. Recrear exposicions històriques és una tendència en auge, si bé no deixa de ser paradoxal fer-ho quan es tracta de mostres concebudes especialment per a un lloc concret.
«When Attitudes Become Form» es pot interpretar com un intent d’expandir el que fins llavors s’havia considerat adequat presentar a les galeries com a part d’una exposició. Inclusivament en els seus paràmetres estètics –tot i que no en els de gènere, amb la participació de només tres dones artistes: Eva Hesse, Jo Ann Kaplan i Hanne Darboven–, va aconseguir trencar certes barreres institucionals i recrear a les sales les circumstàncies de la pràctica artística contemporània. L’exposició també va contribuir sobretot al nostre coneixement històric de l’art d’aquell moment i va ser un exemple de com les exposicions poden influir els artistes i el seu treball, a més de com les exposicions defineixen la història de l’art. Potser per aquestes mateixes raons i atesa la seva radical definició i ús de l’espai expositiu, «When Attitudes Become Form» va ser objecte de dures crítiques per part de les autoritats que presidien la institució suïssa. De fet, el conflicte va precipitar la dimissió de Harald Szeemann com a director de la Kunsthalle de Berna. A partir d’aquell moment, Szeemann va decidir seguir treballant com a comissari fora de la institució, és a dir, com a comissari idependent per a diferents museus o centres i dur a terme els seus projectes en col·laboració creativa amb els artistes.
4. Harald Szeemann citat a Hans Ulrich OBRIST (2008). A Brief History of Curating (pàg. 100). Zuric, JRP/Ringier, i Dijon, Les Presses du Réel.